En temps de Jesús els jueus havien de complir més de sis-cents manaments de la Llei. Jesús els redueix a dos. Calia una visió més global i senzilla que guiés el poble. Tot i que era sabut que estimar Déu i als altres eren dos manaments molt importants, tal vegada els que més, dominava l’opinió que el manament més important era el compliment del dissabte. Per tant, no és rar que els fariseus, entre els quals hi havia experts en la Llei, preguntessin a Jesús, en tant que Mestre, és a dir, algú que té autoritat, quin era el manament més gran entre tots els manaments de la Llei.
La resposta de Jesús és clara: estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que trobem a l’Antic Testament per separat, però que Jesús els posa un al costat de l’altre, al mateix nivell. Són dos manaments inseparables que resumeixen la voluntat de Déu. Quan aprens a estimar Déu i el proïsme de manera incondicional i absoluta és que has après el missatge central de l’Escriptura.
Mateu desenvolupa al llarg de tot el seu evangeli l’exigència d’aquests manaments. En primer lloc en les Benaurances. Com a resultat final de la lectura de l’Escriptura Jesús enuncia la regla d’or: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7,12). Mateu porta l’exigència d’estimar al màxim, a la perfecció: a estimar també els enemics (Mt 5,43-48). Però també en altres escenes del seu evangeli llegim coses semblants, per exemple quan Jesús exigeix al jove ric estimar els altres com a ell mateix (Mt 19,19). Finalment recordem com Mateu, en l’escena del judici final (Mt 25,31-46), assenyala que els gestos més importants i definitius són els de la misericòrdia. De manera semblant aquest manament d’estimar els altres és present a tot el Nou Testament: en els evangelis de Marc i Lluc, en les cartes de Pau als Romans i als Gàlates o en la Carta de Jaume.
Tots els altres manaments prenen sentit a partir de la centralitat d’aquests dos. D’una banda estimar Déu. Com s’estima Déu que no es veu? Coneixent-lo i complint els seus manaments, per això ens cal llegir l’Escriptura. De l’altra, estimar el proïsme. Qui és el proïsme? Tots els homes, sense excepcions. Igual que una moneda té dues cares, si no, no és una moneda, l’eix essencial per fer la voluntat de Déu és complir aquests dos manaments inseparables, si no, no es fa la voluntat del Pare.