Avui en dia, l’Església jove roman molt viva i nosaltres, els joves, tenim la gran sort de fer-ne constància i de poder tenir el suport d’una acció pastoral molt rica, dinàmica i amb unes eines digitals que fan que molts joves s’hi apropin. Les xarxes socials i la música s’han convertit en un altaveu per transmetre el missatge; tanmateix, com a jove dintre de l’Església, penso que no ens podem quedar només en la superfície de la novetat: cal saber trobar un equilibri clar amb la modernitat.Soc jove, clar que m’agrada innovar, però apropar-se a Déu no és qüestió de moda. Equilibrar la modernitat amb l’essència tradicional no vol dir que hàgim de viure en el passat, sinó protegir allò que fa que la fe sigui profunda i autèntica. Per això, l’Església ens transmet de generació en generació el silenci i la solemnitat.El silenci és el que fa que escoltem Déu i que curi les nostres ferides interiors, juntament amb la solemnitat, que és la gran bellesa que ens recorda que estem davant del misteri sagrat. Aquesta és, per a mi, la gran tradició que manté viva l’Església: el fil que connecta els qui ens van precedir i que nosaltres tenim el deure de transmetre als qui vindran.
Les guitarres, les pantalles i els projectes moderns són benvinguts —no dic pas el contrari—, i això ha fet que per a molts joves sigui com una porta d’entrada. Però el fruit de la fe s’ha de regar amb les arrels de sempre. Per això, els joves tenim el deure de combinar la frescor de la joventut amb el respecte per l’essència litúrgica. Només així aconseguirem una Església jove que no només atregui, sinó que transformi els cors.