El dia 9 d’octubre s’escauen dos segles del naixement del bisbe Josep Morgades i Gili. Va arribar al món a Vilafranca del Penedès l’any 1826 i va estudiar al seminari barceloní, es doctora en teologia i dret canònic a València, ordenat prevere l’any 1852 començant de professor al Seminari, del qual seria rector el 1879.
Canonge de la catedral, penitencier, des de 1862, a cinquanta-cinc anys, el 1888, va ser consagrat bisbe de Vic, ocupant-se també, com a administrador apostòlic, del restaurat bisbat de Solsona.
A Vic va romandre fins al 1899, si abans com a prevere i rector del seminari havia viscut temps convulsos, com la Revolució de 1868, l’epidèmia de còlera, dues de les guerres carlines, com a bisbe viuria el període històric de la Restauració, menys convuls però amb una gran desigualtat social.
Morgades va ser un bisbe conciliador en una societat molt polaritzada, en el seu pontificat el seu bisbat de Vic va viure l’eclosió social de les lluites obreres en les fàbriques tèxtils instal·lades a les conques dels rius Ter, Llobregat i Cardener, amb l’antagonisme d’un entorn social rural.
Coronaria com a poeta nacional mossèn Cinto Verdaguer, a qui després suspendria ad divinis. Home d’empenta, fundà el Museu Episcopal de Vic el 1889, emprengué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Lluçà, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de l’Estany o el santuari de Santa Maria de Montgrony.
Morgades va ser un bisbe de la Renaixença, protector de les lletres i la cultura catalana, rebutjà ser arquebisbe l’any 1893 per no haver de marxar a Burgos i el 1899 seria bisbe de Barcelona, on obriria el nou seminari al carrer Diputació del qual com a rector havia posat la primera pedra; seria senador i acadèmic d’història, al llarg de la seva vida emparà diverses congregacions religioses i morí poc temps després d’arribar a bisbe de Barcelona, el 8 de gener de 1901, quan feia dinou anys del seu nomenament episcopal.
Morgades va ser un bisbe preocupat pels temes socials, arrenglerat en la línia de l’encíclica Rerum novarum del papa Lleó XIII, va facilitar l’encaix de l’Església amb el nou règim liberal, defensor de la llengua catalana i del seu catecisme i predicació.
Al cap de dos-cents anys del seu naixement i cent vint-i-cinc de la seva mort, el coneixement de la seva figura i la seva obra és clau per entendre bona part de la història de Catalunya i de l’església del darrer terç del segle XIX.