A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta del segle passat hi va haver a l’Església Catòlica un debat entre els partidaris del cristianisme de presència i els impulsors del cristianisme de mediació. Els primers defensaven que l’Església havia de fer-se notar a la societat mitjançant institucions ben visibles (universitats, escoles, centres culturals, editorials, mitjans de comunicació, etc.), tot basant-se en la idea evangèlica que afirma que la llum ha d’il·luminar i no pas romandre oculta (Mt 5,14-16). Per la seva banda, els defensors del cristianisme de mediació afirmaven que la missió dels cristians al món no es ser visibles, sinó estar al servei de la humanitat tot diluint-se en ella com la sal als aliments.
Qui va guanyar el debat? Quaranta anys després, fa la impressió que el van guanyar els partidaris del cristianisme de presència, atès que ells omplen de joves els estadis en les visites del papa i les esglésies en la vetlles de pregària. Ara bé, potser aquesta percepció no sigui del tot correcta. En un banquet, la sal és, sí, al saler, on es veu, però també, i sobretot, al menjar, on no es veu. Tot i que és ben cert que el cristianisme de presència s’ha vist reforçat amb el canvi de segle, també és veritat que hi ha una multitud de grups cristians poc coneguts que estan duent a terme un important servei a la societat i vivint la fe al si de l’Església sense voler cridar l’atenció.
De fet, la pregunta “qui va guanyar el debat?” està mal formulada perquè ens trobem davant un fals debat. El cristianisme, l’únic, necessita d’una diversitat de carismes, i això requereix tant de cristians de presència com de cristians de mediació, de la mateixa manera que en un banquet tan útil és la sal al saler como servida al plat. No és el cristianisme de presència o el de mediació, sinó tots dos units en una Església plural.