El límit no és el mateix que la norma, i confondre’ls ens desgasta.
El primer és saber diferenciar entre límit i norma. Ens semblen el mateix, però no ho són.
El límit és impedir que el teu fill faci alguna cosa. És un fre. Un “fins aquí”.
La norma és una regla per fer la vida més fàcil al teu fill. És una guia perquè pugui moure’s pel món.
El teu fill viu envoltat de normes. Hi ha normes en una empresa, hi ha normes al col·legi, hi ha normes al carrer.
Com deia Vygotsky, els pares hi som per crear una bastida.
Aquesta bastida és ensenyar-li quines són les normes. Acompanyar-lo mentre les entén, les practica, les interioritza. I després, aquesta bastida ha d’anar desapareixent.
I una cosa fonamental: les normes poden canviar segons el context.
No són les mateixes a casa de l’àvia, que a casa d’un amic, que a casa de la tieta o al col·legi; no són les mateixes a la ciutat que al poble. I el teu fill ha d’anar assumint això, que el context canvia i la norma també.
Quan entenem això, deixem de posar límits tota l’estona i comencem a ensenyar normes. I educar es torna menys lluita i més aprenentatge.
Les normes i els límits s’han de posar clars. La rebequeria és una reacció del nen a la norma o al límit que li marca l’adult i que li exigeix sortir de la seva zona de confort. I en el moment en què tu li marques alguna cosa que el fa sortir d’aquesta zona, no ho vol. Ell vol tornar a la situació de comoditat i de benestar.
És educatiu que el teu fill tingui normes i límits que el facin sortir d’aquesta zona de confort. És així com creix. Així que no ho evitis. No camuflis la norma perquè no plori.
Límit i norma, quan ho separes així, educar pesa menys: acompanyes les normes amb paciència i sostens els pocs límits sense negociar.