La paràbola d’aquest diumenge ens recorda la crida que Déu ens adreça per tal de viure la joia del seu Regne. Tots som invitats al convit del Regne, a aquella vida plena i fecunda que brolla de l’Evangeli, un goig descrit en la primera lectura com “un convit de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats”. Déu ens vol bé, Déu ens vol satisfets, plens de vida, no necessitats ni limitats. Déu ens vol saciats i ens omple Ell mateix fent-se pa a l’Eucaristia, el banquet sense fi.
Això ho explica als grans sacerdots i als notables del poble, aquells que tenien el poder de determinar el futur de les persones de categoria més baixa, per deixar clara quina és la posició i la voluntat de Déu. Tots som cridats al convit del Regne. I posa la imatge d’un rei que celebrava el casament del seu fill, moment d’alegria, de vida i esperança. “Envià els seus homes per avisar els convidats, però no hi volien anar.” Com pot ser no voler compartir el somni i la joia de Déu? Llavors n’envià d’altres que expliquessin que “tot era a punt, veniu a la festa. Però ells no en feren cas”. Cadascú tenia el seu pla limitat i esquifit, cadascú estava capficat en el seu petit món i l’individualisme del seu ego el tancava a una realitat infinitament més gran…
Aquesta situació, que pot semblar una caricatura, no ens pot passar —i, de fet, ens passa— a nosaltres? Som cridats a coses grans, a tenir i viure amb un cor gran, ample, en comunió amb Déu, amb els germans, amb aquells que tenim més a prop. Som cridats a tenir una mirada generosa sobre el món, amb la creació que ens envolta, amb els nostres germans, la nostra família, els companys de feina, els nostres amics… I quantes vegades ens quedem curts de mirada, sense veure-hi més enllà de l’immediat i fugisser, sense veure en l’altre un veritable germà i sense descobrir Déu en allò que ens envolta. Sí, nosaltres també, a vegades, no volem obrir el cor ni anar al banquet del Regne i ens quedem immòbils en la comoditat de la nostra mediocritat.
Malgrat tot, Déu és fidel al seu pla de salvació: “Aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu… I la sala del banquet s’omplí de convidats.” Sí, perquè el Fill, aquell que s’esposa amb la humanitat donant la seva vida, la dona per tots: bons i dolents, justos i pecadors, i la sala del cel, s’omple de redimits. Tot és gràcia, tot és do. Hi ha una condició, però: ser-hi amb consciència, saber-se convidat del Regne encara que sigui per un do gratuït. Qui ni tan sols valora això, ni es disposa a mudar-se per festa, a reconèixer i viure la vida nova rebuda de Déu, aquest serà tret a fora. Déu no mira les nostres qualitats morals, intel·lectuals o laborals, per escollir-nos. Només vol la consciència de saber-nos fills invitats al convit del seu Regne.