Ja fa quatre anys que Joan Pau Inarejos fa difusió del romànic a través de l’humor i la sàtira. Col·labora amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya i en diferents mitjans de comunicació. A principis del 2025 va publicar Amb ulls de romànic, (Editorial Rosa dels Vents), i aquest mes setembre ha publicat Tocats pel romànic, també amb aquesta editorial. Si en el primer llibre proposava mirar el romànic amb curiositat, en el segon posa el focus en 20 històries de persones “tocades” d’una manera o altra per aquest patrimoni. Aquest dimarts 6 d’octubre ha estat entrevistat a Ràdio Estel, on ha donat tots els detalls del nou llibre i ha reivindicat la divulgació de l’art romànic amb humor.
D’on neix la idea de Tocats pel romànic?
Una part molt bonica de la gènesi d’aquest llibre ve de l’anterior, Amb ulls de romànic. En moltes presentacions venia gent a explicar-me coses de la seva vida relacionades amb el romànic. A priori pot semblar paradoxal que un art mil·lenari estigui present en la vida de la gent, i aquesta és precisament la tesi del llibre: que el romànic forma part de nosaltres. Forma part de moltes famílies, de gent que són campaners, que han tingut talles de Mare de Déu o de Sant Pau a casa seva. Una part de la inspiració d’aquest llibre van ser les pròpies persones, els testimonis que venien a moltes presentacions i m’explicaven les seves històries.
Què té el romànic que continua despertant tant interès?
Està molt present en el nostre imaginari. Sempre dic que qualsevol excursió a Catalunya sembla que hagi de desembocar indefectiblement en una ermita romànica. Té molta capil·laritat perquè és un art molt resistent en la història de l’art i en el pas del temps. Així com moltes catedrals i molts palaus han estat substituïts per altres estils, com el gòtic o el barroc, el romànic és el que ha quedat més al fons, més enterrat.
«Catalunya és una de les primeres portes per on entra aquest estil a Europa»
Durant anys s’ha considerat una mena d’estil nacional català. És realment així?
Moltes generacions han anomenat el romànic una mena d’”estil nacional”, però això s’ha de matisar molt, perquè de fet és gairebé el contrari: és el primer estil internacional europeu que sorgeix a l’edat mitjana, agafant elements de l’antiguitat romana.
És cert, però, que Catalunya és una de les primeres portes per on entra aquest estil a Europa i que coincideix una mica amb l’emancipació dels comtats catalans respecte de la monarquia franca. Amb la inèrcia del romanticisme del segle XIX, de la Renaixença i del catalanisme polític, molta gent ha volgut veure en el romànic aquest estil nacional.
El llibre recull 20 històries. Quina és la que més t’ha impactat?
A mi m’agraden molt, sobretot, les arts del color. M’agrada moltíssim la pintura romànica. Diria que des de petit ho he tingut d’una manera latent, a través de la meva mare. La meva mare, quan va ser a la comunió del meu germà gran, hi va posar el Crist de Taüll. I recordo també l’habitació dels meus pares, jo de molt petit, que ma mare hi tenia un quadre de la Majestat Batlló. Són cares que no et deixen indiferent. En aquest sentit, jo estic tocat pel romànic des de sempre.
Al llibre apareixen històries de persones que han contribuït a preservar aquest patrimoni.
Sí. Hi ha, per exemple, el cas d’unes veïnes de Conques, al Pallars Jussà, que han estat preservant la seva Mare de Déu durant dècades, fins que finalment van poder tenir-la amb seguretat a l’església parroquial de Sant Miquel. Abans de la vitrina hi havia capses de sabates i capses de tricicle infantil.
O encara hi ha un cas més extrem, el de Sant Pau del Prat de Llobregat, l’església del qual va desaparèixer per una riuada. Una mateixa família, els Vilà, durant quatre segles, des del segle XVII, va estar custodiant aquesta figura fins fa quatre anys, quan la van donar a l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau.
Catalunya ha sabut conservar bé el seu patrimoni romànic?
Per sort, sí, i de fet hem estat pioners en això. Semblava impossible que, sobretot les pintures murals, que estaven arrapades als murs durant 900 anys, es poguessin moure, guardar i conservar. A Santa Maria de Mur, les grans pintures murals del Pallars Jussà finalment van marxar, i avui les tenim a Boston. Gràcies a aquesta alerta, les autoritats públiques d’aquí i el que després seria el Museu Nacional d’Art de Catalunya van fitxar els tècnics italians que estaven fent l’estrapo per poder conservar aquest art al museu.
Per tant, Barcelona també hauria de reivindicar-se com una capital del romànic?
Jo trec pit que tenim el millor museu d’art romànic, com a mínim de pintura romànica, del món. Ho hem fet bé. Hi havia aquests perills que l’art anés a fora i el tenim aquí.
Per tant, a més del Barri Gòtic, del patrimoni modernista de Gaudí, de Domènech i Montaner i de l’art contemporani, a Barcelona li falta reivindicar-se com una gran capital també de l’art romànic, malgrat que sembli una paradoxa.
I som prou conscients d’aquest patrimoni?
Hi ha, entre altres coses, un cert desconeixement. No sé si molta gent té present que la major part de la pintura romànica catalana que tenim al repertori, quantitativament i fins i tot diria que qualitativament més important del món, la tenim a Barcelona, a Montjuïc, al Palau Nacional.
I el mateix passa amb molts monuments d’arreu de Catalunya i amb esglésies romàniques que de vegades tenen aquesta connotació excursionista, bonica, de paisatge, però que no estem entrant al fons en el seu valor artístic. Per tant, sí, reivindiquem aquest valor objectiu.
«És evident que al Japó els agrada molt la cultura de la vella Europa, que els agrada molt la península Ibèrica i la cultura catalana»
També hi ha una certa percepció distorsionada de l’edat mitjana.
L’edat mitjana la tenim falsejada en un sentit negatiu, com una suposada època fanàtica o d’ignorància. I en altres casos és una mica al revés: la ficció moderna ens l’ha idealitzada i ens hem inventat una edat mitjana de cavallers i de coses fantàstiques.
Per tant, posem-ho en el seu punt just, perquè la realitat històrica ja és prou fascinant com per haver-nos-la d’inventar. Tornem a les fonts, tornem als bàsics, interroguem les paraules i veurem que tenim uns tresors fascinants.
I què hi ha de cert en aquesta fascinació japonesa pel romànic català?
És bèstia, això. En el llibre en reporto com a mínim dos casos: el de Misao Katsumata, una professora d’institut de l’àrea metropolitana de Tòquio, i el d’una família que va venir per amor al romànic a viure a Solsona. És evident que els agrada molt la cultura de la vella Europa, que els agrada molt la península Ibèrica i la cultura catalana. També els ha atrapat molt l’art medieval.
El romànic també pot explicar-se amb humor?
És un camp de mines, perquè art religiós, la possibilitat de fer humor o mems… És cert que ho faig d’una manera bastant blanca. Gràcies a Déu, i mai més ben dit, gràcies al Crist de Taüll, no m’he trobat massa problemes. Al contrari, la gent entén bastant des de quines bases ho faig, que són divulgatives i que són, sobretot, amb un somriure.
Sempre dic que la divulgació, a part de coneixements, s’ha de fer amb una bonomia. És el que m’ha inspirat a mi de molts altres comptes de xarxes socials: la seva amabilitat, perquè realment ens en falta molta.