Sovint associem el fet d’escriure amb la claredat mental, on la persona que escriu té la ment perfectament endreçada, neta i en pau. Un tòpic que ens porta a pensar que les idees sempre han de fluir amb lleugeresa i harmonia. No obstant això, la veritable realitat és una altra; de fet, per a mi, molts dels textos més autèntics neixen precisament dels racons més foscos i caòtics de la nostra existència.De primera mà, faig constar que moltes vegades les meves males vivències o dificultats han estat l’impuls per a poder escriure o plasmar una reflexió. I això està bé: no ens hem de sentir malament ni, ni de bon tros, avergonyir-nos-en. Hi ha moments a la vida on el soroll interior és tan fort que les paraules es col·lapsen i costa molt expressar-se verbalment; és com si la veu no trobés el camí per sortir. En canvi, el gest d’agafar un bolígraf i un full en blanc ho canvia tot. És en aquest precís instant quan l’escriptura actua com un canalitzador, cosa que ens permet buidar, de manera autèntica i línia rere línia, la motxilla de la mateixa foscor.Evidentment, he escrit molts cops amb claredat, però molts altres no. Per això vull fer constar que em sento orgullosa d’haver pogut plasmar escrits en la meva pitjor foscor. No hem de tenir por de mostrar-nos vulnerables en un paper. Tendim a pensar que per oferir un bon article o una bona reflexió hem d’estar completament sans i lliures de problemes, però la veritat és que un text esdevé veritablement humà quan s’escriu des de la veritat del que vivim, encara que aquesta veritat faci mal.Davant d’aquesta realitat, és inevitable que em vingui al cap la gran figura poètica de Miquel Martí i Pol. La seva vida i la seva obra són el testimoni més gran i clar de com la vulnerabilitat es pot transformar en art. El poeta català va rebre un diagnòstic molt dur —un d’aquells fets amb els quals molts de nosaltres ens enfonsaríem—, però ell ens va regalar la gran lliçó de saber estimar i valorar les coses petites.Per a ell, l’escriptura va ser la salvació de la seva ànima. En lloc de tancar-se en el ressentiment o en el silenci absolut que li imposava la malaltia, va agafar la ploma com un escut i una taula de salvació. El poeta escrivia des de l’acceptació digna de la seva fragilitat, obrint-nos una finestra a la seva penombra per demostrar-nos que la bellesa i l’esperança també creixen en els llocs més insospitats. Els seus textos ens recorden que no cal una ment immaculada per crear sentit, sinó un cor que gosi mirar de cara la realitat i transformar el dolor en paraula viva.
I les Sagrades Escriptures no fan sinó corroborar-ho. Elles testimonien que l’acte d’escriure va esdevenir el recurs més cabdal cada vegada que Israel es trobava en dificultats. La supervivència del poble depenia literalment de l’escriptura, ja que la seva funció consistia a fixar la memòria i permetre el record dels esdeveniments, sense el qual qualsevol projecte de vida col·lectiva viscuda en unitat hauria estat impossible. En els períodes més foscos d’Israel, el poble va exercir l’art de l’escriptura com l’única eina disponible per generar sentit allà on hi havia una crisi de sentit. Així va succeir, per exemple, amb l’exili a Babilònia, un dels moments més tràgics de la seva història. Havien perdut tots els dons més preciosos que havien rebut de Déu: amb Jerusalem cremada i destruïda, s’havia esvaït l’esperança de la terra, del rei i del Temple, que havia estat la Casa de Déu. On viurem? Qui ens governarà? On continuarem retent culte a Déu? L’única àncora de salvació que va restar en aquells moments de desesperació va ser l’escriptura. Per això, l’exili, paradoxalment, va ser un període d’una increïble floració poètica i creativa: es va redactar la Torà, es va estructurar el Pentateuc i es van compondre molts dels Salms. Es va forjar tota una xarxa de sentit per recrear tot allò que s’havia perdut. Si ja no tenim Terra, Rei ni Temple, ens refugiem en la nova terra de l’Escriptura, on redescobrim que el veritable i únic Rei ha estat sempre Déu, i que el Temple on cal adorar-lo no ha de ser per força un espai geogràfic fix i material, sinó que els salms i els càntics ens permeten descobrir una adoració en esperit i en veritat que crea una comunió universal i transcendent. D’aquesta manera, el text escrit deixa de ser un simple document del passat per esdevenir una vertadera «pàtria portàtil» per al poble de l’Aliança. En l’escriptura, el Déu que semblava absent torna a fer-se present i habitable. Aquesta experiència d’Israel anticipa el misteri profund de la nostra fe: la Paraula no solament es fixa sobre el paper per salvar la memòria, sinó que, en la plenitud dels temps, s’encarna i acampa entre nosaltres. Així, quan escrivim, preguem i contemplem la Paraula enmig de les nostres pròpies foscors, descobrim que Déu continua fent-se present i que cap exili no pot extingir la llum de l’esperança.