Sempre que algú pren la ploma per fer coparticipants a lectors desconeguts d’alguna observació, idea o emoció que creu digna d’ésser compartida, cal que, sempre obsequiós, no oblidi mai l’elemental deferència de la claredat expositiva. Altrament es guanyarà amb raó la sentència atribuïda a sant Jeroni sobre Persi: si non uis intelligi, non debes legi ‘si no vols ésser entès, no et mereixes ser llegit’.
És clar que el llenguatge fosc o ambigu de vegades es pot fer necessari per eludir inquisicions de lectors perillosos, d’esperit tafaner i ànima policial. O s’hi pot recórrer també per fer de la combinació dels mots un exercici jocós i plaent. Exercici no sempre innocu. Prou que ho devia experimentar Nevi, que veié el seu joc malparat davant la reacció dels Metels, de qui havia dit Fato Metelli Romae fiunt consules ‘Amb bons auspicis els Metels han estat elegits cònsols de Roma’, vers que també es pot interpretar ‘Per mal averany els Metels han estat elegits cònsols de Roma’. Car, seguint-li la broma, la poderosa família dels Metels el feu callar d’immediat amb un altre saturní de doble sentit: Malum dabunt Metelli Naeuio poetae ‘Els Metels donaran una poma al poeta Nevi’, però també interpretable ‘Els Metels donaran un escarment al poeta Nevi’.
Amb tot, les facècies verbals tenen una llarga tradició que passa pel temps dels clergues que es distreien del feixuc treball de la còpia de manuscrits amb jocs innocents com invertir l’ordre natural de les síl·labes que constitueixen un mot per celebrar la fi d’un llibre: Tonifi broli nace turdared trogisma, que s’ha de llegir Finito libro cena reddatur magistro ‘Acabat el llibre que es pagui un sopar a l’escrivà’.
Però de vegades són els inevitables errors humans els qui modifiquen el contingut d’un text per una distracció o per una falsa interpretació. I cal dir que, en aquests casos, el text no sempre perd valor amb el canvi. I és que l’equivocació pot resultar més inspirada que la versió primera i original. Prou que ens ho prova la modificació fortuïta del vers per badada (badada?) del linotipista Si pierdo la memoria qué pereza pel superior Si pierdo la memoria qué pureza del gran Pere Gimferrer, autor de Arde el mar.
Però quan el missatge es vol transmetre tal com s’escriu, l’ambigüitat és un obstacle que cal evitar. Els antics, sempre savis, van idear el sistema dels signes diacrítics, especialment necessaris quan un mot té un homònim o un parònim de significat diferent. Un simpàtic exemple el podem trobar en el Sermo de paenitentibus del bisbe de Barcelona sant Pacià, el primer escriptor ‘català’ que ens ha deixat obra escrita. Així hi llegim : Leonum in illo iubas, impexa caesaries, et barbarum horror exsuperat.
En les edicions i traduccions que hom ha fet de la susdita obra de sant Pacià, ha representat un problema la correcta comprensió del mot barbarum, clarament testimoniat pels manuscrits, per bé que Jacques-Paul Migne l’esmenà en barbarus i Henri Peyrot el corregí en barbatus. Però la majoria dels filòlegs que s’han ocupat del text han cregut que s’havia de mantenir la forma barbarum. Amb tot, alguns han vist que es tractava d’un parònim, que tant podia correspondre a l’adjectiu barbarus com al substantiu barba. Entre els qui l’han considerat com un cas de la declinació de barbarus, hi figuren l’editor i traductor al castellà de l’obra de sant Pacià, Lisardo Rubio, el traductor al català Jaume Fàbregas, l’autor de la traducció anglesa C. H. Collyns i els de la versió francesa Chantal Épitalon i Michel Lestienne. Recordem, però, ara sols la versió catalana de Mn. Fàbregas, que diu: «La seva cabellera esbullada supera les crineres dels lleons, i el seu horror, l’horror dels barbres».
Però Vicent Noguera, més encertat, havia traduït: «Crecióle una espantosa barba, y una erizada melena a manera de crines de león». I el primmirat poeta i excel·lent coneixedor del llatí i del català, Mn. Llorenç Riber, seguint aquí en tot Noguera, traduí: «En ell creixen, sens fi, la crinera dels lleons, la cabellera no destriada per cap pinta i l’hòrrida boscúria de la barba».
Per tant, sembla que estem davant un dilema: hem de decantar-nos pels bàrbars o per les barbes? Els providents copistes dels manuscrits de Grenoble i de París que transmeten l’obra del bisbe de Barcelona, ja devien sospitar que algun lector s’embullaria, i ens van voler ajudar posant una titlla aclaridora sobre la segona a, barbárum, i no sobre la primera, bárbarum. Vet aquí que aquest sol, humil i inadvertit diacrític confirma sense cap mena de dubte que la paraula aquí escrita era considerada un genitiu plural de barba. A més, aquesta frase està inspirada, sens dubte, en Tertul·lià, que, en el seu tractat també Sobre la penitència, en referir-se a la que practicà el rei David durant set anys, escriví: unguium leoninum in modum efferatione et capilli incuria horrorem aquilinum praeferente ‘es deixà créixer les ungles i els cabells d’una manera horrorosa, com els lleons i les àguiles’. D’altra banda, Pacià, òptim coneixedor dels clàssics pagans, va refer aquest text de Tertul·lià guiat per les paraules poètiques d’Ovidi, Horaci i Virgili. D’aquest, en concret, prengué les impexis barbis ’barbes despentinades’, que pogué llegir en el vers 366 de la tercera geòrgica: stiriaque impexis induruit horrida barbis.
En definitiva, al meu entendre, el que sant Pacià volgué dir en el seu escrit i els amanuenses remarcaren amb l’ús de l’accent diacrític, fou el següent: ‘En ell, els cabells embullats i l’horripilant barba sobrepassen les espesses crineres dels lleons’.
De nou, doncs, cal proferir un fúnebre cant en honor i elogi dels diacrítics, ajudadors i valedors de la filologia sense engany!