L’octubre del 2026 ha viscut un d’aquells moments de pausa, profunditat i trobada intel·lectual que marquen el rumb del pensament humanista i cristià a Catalunya. El monestir de Santa Maria de Poblet va acollir l’XI Trobada de Reflexió d’Intel·lectuals Catòlics, organitzada sota un títol tan suggeridor com urgent per als nostres dies: “Hi ha raons per a l’esperança?”.
En un context global marcat per la incertesa geopolítica, la crisi ecològica, la pèrdua de referents i un desassossec existencial col·lectiu, el marc monàstic de Poblet es va convertir en el receptacle ideal per analitzar les penombres de la contemporaneïtat no pas des del pessimisme, sinó des d’un rigorós diagnòstic filosòfic i una sostinguda relectura bíblica i teològica.
L’acte va comptar amb la introducció i benvinguda de les personalitats convocants, destacant la presència de ponents de primer ordre del món del periodisme, la teologia, la cultura i la gestió de la societat civil: Pilar Gómez Rodríguez, Dra. M. Claustre Solé i Auguets, Antoni Gelonch i Viladegut i Mireia Prats i Riera.
1. Primera ponència: “Byung-Chul Han i la possibilitat d’un pensament esperançat”
La primera part de la jornada va transcórrer a través de l’exposició de Pilar Gómez Rodríguez, qui va desgranar de forma quirúrgica l’obra i l’impacte del pensador sud-coreà establert a Alemanya, Byung-Chul Han, com a mirall on analitzar la fallida de les promeses de la modernitat tardana.
Gómez Rodríguez va estructurar l’anàlisi de Han a través de sis eixos conceptuals fonamentals que descriuen la nostra era:
1. La societat del cansament: L’excés de treball i la cerca constant de rendiment han deixat enrere la societat disciplinària per instal·lar-nos en l’autoexplotació. Aquesta és especialment perversa perquè va acompanyada d’una falsa sensació de llibertat: “L’explotador és, al mateix temps, l’explotat”.
2. La societat de la transparència: La transparència no és un símptoma de salut democràtica sinó la conseqüència d’una fallida estructural de la confiança. Quan la confiança desapareix, s’imposa la transparència com a mecanisme de control, sospita i vigilància contínua.
3. Psicopolítica: El poder neoliberal ja no opera mitjançant la prohibició o el càstig («medicina amarga»), sinó mitjançant la seducció i la positivitat. S’imposa la cultura del “m’agrada”, afalagant l’ànima i avançant-se a les accions de l’individu mitjançant pronòstics. És una forma de dominació intel·ligent que prefereix agradar abans que sotmetre obertament.
4. L’expulsió de l’altre: La pèrdua de l’Alteritat condueix a un “infern de l’igual”, on les persones acaben sent titelles manejades a distància en un entorn homologat i homogeni.
5. No-coses i trastorns en el món de la vida: La digitalització fa que el tacte de la pantalla (el gest de l’índex) converteixi qualsevol realitat en mercaderia consumible de manera immediata, desmaterialitzant la nostra relació amb el món.
6. La crisi de la narració: En el passat, les narracions oferien un sentit profund i un lloc en el món (“feien que estar en el món fos per a nosaltres com estar a casa”). Avui dia, el terme storytelling s’utilitza precisament com a substitut buit de les veritables narratives existencials que donaven sosteniment i orientació.
El debat crític sobre la figura de Han
A continuació, la ponent va obrir la reflexió sobre el propi fenomen intel·lectual de Byung-Chul Han. Amb la publicació de la seva obra L’esperança, que arriba de forma gairebé immediata després del seu anterior volum Teocràcia, es planteja la paradoxa d’un autor que critica la hiperproductivitat i l’autoexplotació del sistema capitalista mentre manté un ritme de producció bibliogràfica gairebé industrial.
Això no obstant, tal com va assenyalar la ponent citant estudis acadèmics com els de la professora Sara Sánchez Madrid, la clau de l’èxit massiu de Han rau en la seva capacitat diagnòstica: ha sabut posar nom a les fòbies, angoixes i patologies del subjecte contemporani (cansament, aïllament, positivitat tòxica) d’una manera immediatament recognoscible. La qüestió de fons, per tant, és si enmig d’aquesta diagnosi tan desoladora és possible trobar una escletxa per a un pensament autènticament esperançat.
2. Segona ponència: “L’esperança en temps de penombra: una lectura bíblica per al nostre temps”
La segona intervenció de la trobada va oferir una resposta teològica i exegètica d’una alçada extraordinària. La Dra. M. Claustre Solé va proposar un recorregut a través de les teixidures bíbliques per demostrar com l’esperança no és una simple actitud anímica o un optimisme ingenu, sinó un aprenentatge històric, dolorós i profundament madurat.
2.1. L’esperança com a aposta confiada (Llibres Deuterocanònics)
La Dra. Solé va començar analitzant la tradició grega dels Deuterocanònics, on el terme Elpis (ἐλπίς) i el verb Elpízō (ἐλπίζω) prenen el relleu de les arrels hebraiques tiqväh (expectativa) i yăhal (espera perseverant).
Aquest marc sorgeix en un context de profunda crisi d’identitat del judaisme sota dominació estrangera, caracteritzat per la resistència espiritual (Llibres dels Macabeus) i la confrontació amb la saviesa hel·lenística (Siràcida, Saviesa):
- Siràcida (Ben Sira): Presenta l’esperança com a protecció, refugi i camí de rectitud.
“Vosaltres que temeu el Senyor, espereu els seus dons, que són l’amor i el goig sense fi…” (Sir 2,9)
“Feliç aquell a qui la seva consciència no condemna i que no ha perdut l’esperança!” (Sir 14,2)
“Els qui temen el Senyor viuran, perquè tenen esperança en aquell qui els salva.” (Sir 34,14-15)
- Llibre de la Saviesa: S’obre a la teologia de la retribució i a la vida futura:
“Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l’esperança segura de la immortalitat.” (Sv 3,4)
2.2. L’esperança com a resiliència i resistència (Apocalíptica)
En els moments de persecució extrema, l’esperança (Elpis) esdevé activa, militant i sosté la martirial. Els màrtirs dels Macabeus proclamen la certesa que Déu restaurarà la vida:
“A punt ja d’expirar, parlava així al rei: —Val més morir a mans dels homes quan s’espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès.” (2Ma 7,14)
“Ella, en l’espai d’un sol dia, va suportar animosament de veure com li mataven tots set fills; i és que tenia l’esperança posada en el Senyor.” (2Ma 7,20)
2.3. L’esperança com a futur obert en el Nou Testament
Amb la figura de Jesús de Natzaret, l’esperança trenca tots els determinismes humans. Allà on la societat o la religió veuen murs o finals de trajectòria, Jesús obre camins nous. La seva presència desfà la por (“Coratge! Soc jo. No tingueu por”, Mt 14,27) i ofereix vida en abundància (Jn 10,10).
A les cartes paulines i apostòliques, l’esperança s’estructurarà amb una força escatològica única:
- Fermesa: “Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim” (He 6,19).
- Cristocèntrica: L’esperança no és una idea, és Crist mateix que transforma la moralitat i la vida.
- Tensa entre el present i el no-encara: “Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança… però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància” (Rm 8,24-25; cf. 1Pe 1,3).
3. La història d’Israel: el difícil aprenentatge de l’esperança
Un dels blocs més llargs i suggeridors de la ponència de la Dra. Solé va ser el repàs històric per l’Antic Testament, demostrant que el poble d’Israel va haver de passar d’una esperança material i immediata a una esperança purificada: va passar d’esperar els dons de Déu a esperar el Déu dels dons.
1. Ezequiel, el sentinella (Ez 33,7)
Davant la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple, Ezequiel denuncia les falses seguretats (el culte buit, els privilegis). El sofriment esdevé un camí de maduració. I enmig de la desolació total, el profeta és cridat a profetitzar sobre els ossos secs (Ez 37,11-12): Déu obrirà els sepulcres i farà tornar el poble a la seva terra.
2. Somiar en temps de penombra: el Deuteroisaïes
En un moment on semblava que Déu havia desaparegut de la història, el Segon Isaïes (Is 40-55) s’aixeca com un profeta de paraula vibrant. És capaç de pintar un oasi enmig del desert (“Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar. No us n’adoneu?”, Is 43,18; Is 58,11). Aquest camí d’esperança culminarà en la figura del Servent de Jahvè, imatge precursora del Messies que salva a través del do de si mateix.
3. Nous temps, nous reptes: el Tercer Isaïes i el postexili
El retorn de l’exili (538 aC) no va ser el triomfalisme esperat, sinó un període gris. La reconstrucció de Jerusalem va ser lenta, plena de pobresa, ruïnes i divisions. En aquest context de “començaments humils” (Zacaries 4,10), l’esperança deixa de ser l’espera d’un acompliment immediat per convertir-se en una fidelitat obstinada al llarg del temps.
4. El Segon Zacaries (Zc 9-14): quan es torna a tocar fons
Davant la irrupció d’Alexandre el Gran i els canvis d’imperis que només porten noves opressions, el Segon Zacaries proclama una intuïció revolucionària: el Regne de Déu no s’imposa com els imperis d’aquest món. El Rei de Déu ve “just i victoriós, humil i cavalcant un ase” (Zc 9,9-10). La transformació no és només política; requereix un cor nou, alliberat del mal intern (Zc 12,10; 13,9).
5. Daniel (Dn 10-12): l’esperança frec a frec amb el mal
Mitjançant el llenguatge apocalíptic, el llibre de Daniel recorda que el mal, per més poderós que sembli, no és ni absolut ni etern. La resposta del creient és el yăhal: una espera vigilant, tenaç i confiada (“Feliç el qui sàpiga esperar…”, Dn 12,12).
Aquesta mateixa línia enllaça directament amb la crida de Jesús a no defallir en la pregària (Lc 18,7-8) i a demanar que vingui el Regne acceptant la voluntat del Pare (Mt 6,10). La història humana no és cega ni tràgica: és dramàtica, travessada per la llibertat humana, però sostinguda i salvada per Déu des de dins.
4. Què aporta la Bíblia a les nostres penombres d’avui?
En el tram final de la trobada, es van connectar les diagnosis de Byung-Chul Han amb la proposta bíblica, oferint un horitzó de síntesi per als reptes del segle XXI:
- Les penombres actuals: La crisi ecològica, política, econòmica, la solitud, la depressió, la pèrdua de sentit i les pròpies crisis internes de l’Església.
- La resposta bíblica: La Bíblia no amaga la penombra ni proposa una evasió d’aquesta. La Bíblia ens ensenya a resistir i travessar la foscor sense perdre de vista l’horitzó. La penombra pot transformar-se en un temps de gràcia, purificació i descobriment del que és essencial.
El repte existencial
- Tiqväh: Entesa com el cordó o el fil invisible que ens manté units al futur promès per Déu.
- Qāväh: L’actitud de mantenir tens aquest fil, sense permetre que la desesperança el trenqui.
Conclusió: confiança i abandó com a cim de l’esperança
L’esperança cristiana es distingeix radicalment de l’optimisme superficial. L’optimisme espera que les coses vagin bé; l’esperança és la confiança de qui posa la seva vida en mans de Déu quan tot sembla anar malament.
El model suprem d’aquesta esperança és Jesús a la creu: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit” (Lc 23,46). Aquest abandó no té res a veure amb la resignació passiva, sinó que constitueix el cim mateix de l’esperança: la certesa que, fins i tot en la nit més fosca, la fidelitat de Déu continua conduint la història cap a la resurrecció.
En la darrera ponència, la intervenció de la periodista Mireia Prats i Riera va posar el focus en la necessitat d’impulsar un periodisme constructiu, entès com un autèntic desafiament i un brot d’esperança per al nostre temps.
En un panorama on les audiències, i especialment el públic jove, s’han anat allunyant de la televisió i dels mitjans de comunicació de masses tradicionals degut a la saturació de notícies negatives, el gran repte actual dels mitjans és transformar aquesta dinàmica. El periodisme constructiu no nega la duresa de la realitat —la qual s’ha d’explicar tal com succeeix—, sinó que transcendeix la mera negativitat: aprofundeix en els fets oferint nous angles i perspectives, analitzant els problemes de la mà d’especialistes i testimonis per explorar vies de solució, aportant així una mirada més completa, rigorosa i compromesa amb el futur.
Amb aquesta profunda reflexió va cloure l’XI Trobada a Poblet, deixant en els assistents la certesa que, efectivament, sí que hi ha raons per a l’esperança, no pas perquè el món sigui un lloc fàcil, sinó perquè la història està sostinguda per una Promesa que no falla.
El recorregut al llarg d’aquesta trobada ha permès explorar en profunditat si existeixen raons per a l’esperança, analitzant-la des de múltiples àrees del pensament que van des de la filosofia i la tradició bíblica fins a la pràctica periodística i el seu impacte en la societat. La clau d’aquesta indagació rau a comprendre que l’esperança es fonamenta en una aposta constant per redescobrir el poder del relat com a un autèntic generador de sentit: mentre que la Bíblia s’erigeix com la narració per excel·lència que transcendeix el temps per atorgar un propòsit profund i il·luminar l’esperança fins i tot de l’ésser humà modern, el periodisme contemporani cerca recuperar aquesta mateixa força narrativa per articular relats amb sentit que tornin a sembrar esperança davant del soroll, la dispersió i la fragmentarietat de la informació actual.