Durant molt de temps, la meva relació amb Déu no va ser senzilla. Hi va haver moments en què em vaig sentir lluny d’Ell, moments en què la fe semblava haver quedat en un segon pla de la meva vida, però, paradoxalment, va ser en un dels episodis més dolorosos que he viscut quan vaig començar a retrobar el camí de tornada.
La mort accidental del meu pare va marcar un abans i un després en la meva vida. Davant d’una pèrdua així apareixen preguntes per a les quals no sempre existeixen respostes. El dolor, la incomprensió i el buit em van sacsejar profundament i va ser precisament enmig d’aquell moment quan alguna cosa dins meu va començar a canviar. No puc dir que tornés a Déu perquè de sobte ho entengués tot. Va ser més aviat el contrari: vaig tornar a Ell perquè vaig comprendre que no necessitava tenir totes les respostes per creure. Vaig començar a parlar-li de nou, a buscar-lo i a sentir que podia dipositar en Ell allò que jo sol no era capaç de sostenir.
En a quell moment també vaig tenir un punt d’inflexió personal i, conseqüentment, vaig començar a mirar la vida d’una altra manera: el valor del temps, de les persones que estimem, del perdó, de l’esperança i de tot allò que sovint donem per fet. I, a poc a poc, aquella fe que creia adormida va començar a despertar.
En aquest camí també vaig redescobrir Jesús. No només com una figura que coneixia des de petit, sinó des d’un amor molt més personal i conscient. Vaig començar a comprendre el seu missatge d’una manera diferent i a trobar-hi consol, esperança i una manera d’entendre l’amor fins i tot enmig del dolor.
Per tot això, aquest any vaitg decidir fer la comunió. Per a mi no és simplement complir amb un sagrament que tenia pendent. És una decisió conscient i profundament personal. És una manera de dir: “he tornat”; i de reconèixer que, després de perdre’m, de dubtar i de passar per un dels moments més difícils de la meva vida, he volgut tornar a obrir la porta a Déu.
La meva fe no ha tornat perquè tingui totes les respostes, sinó que ha tornat perquè, enmig de les preguntes, he descobert que encara vull caminar amb Ell. I potser això és, precisament, tornar a creure: no deixar de tenir dubtes, sinó decidir confiar malgrat ells.