La lleidatana Elena Mor és llicenciada en Psicologia. Ha treballat en diverses entitats socials, sempre amb tasques relacionades amb la inserció laboral, i també en una consultoria de Recursos Humans, amb tasques de selecció de personal i formació. Fa quinze anys que treballa al programa d’Acollida Laboral de Càritas Diocesana de Lleida, primer com a tècnica d’inserció, i ara compaginant tasques de tècnica amb cap d’àrea.
Què l’ha portat al món de l’acció social i, concretament, a Càritas?
La meva motivació pel món social, i concretament per l’àmbit de la inserció laboral, neix de la voluntat de treballar en un entorn on hi hagués una mirada més humana del món laboral, i on la meva feina pogués tenir un impacte real en la vida de les persones. M’interessava poder acompanyar-les en el seu procés, contribuir al seu desenvolupament i, alhora, aportar al progrés social i a la reducció de les desigualtats.
A Càritas, hi vaig trobar aquesta manera de fer, una manera de treballar que posa la persona en el centre, la fa protagonista del seu propi procés i del seu projecte de vida, que creu en la rellevància de les accions transformadores, el treball multidisciplinar, la igualtat entre persones i la justícia social.
Quina realitat de la precarietat laboral detecta avui Càritas?
Una de les realitats que detectem des del servei d’Acollida Laboral és que la precarietat laboral ja no afecta només les persones que no tenen feina. Cada vegada veiem més casos en què aconseguir una feina no necessàriament significa que la persona pugui desenvolupar una vida plena, gaudir d’estabilitat econòmica ni arribar a cobrir del tot les necessitats bàsiques pròpies i de la família.
Així, a les dificultats d’accés a una ocupació que experimenten moltes de les persones que atenem, derivades de factors com un baix perfil ocupacional, limitacions formatives, la manca d’homologació d’estudis o dificultats de conciliació familiar, s’hi afegeix una altra realitat preocupant: el mercat de treball no sempre garanteix que l’ocupació es desenvolupi en condicions prou dignes per assegurar una inclusió social efectiva.
Tot i que és evident que disposar d’un lloc de treball continua essent essencial per a la integració social i el desenvolupament de projectes de vida, observem que tenir-ne un no sempre garanteix una vida digna, ni estabilitat i autonomia econòmica.
Des del programa ens estem trobant amb persones que, tot i treballar, tenen dificultats per arribar a final de mes i/o abandonar el servei de forma permanent, perquè treballen en jornades parcials, contractes inestables i/o de curta durada, sous baixos, o en l’economia submergida. Això comporta que no disposin d’ingressos suficients per fer front a les despeses quotidianes relacionades amb l’habitatge, els subministraments, l’alimentació, l’educació…, i que continuïn en recerca de feina i essent ateses.
Aquesta situació incideix especialment en els col·lectius més tradicionalment afectats per l’atur, com ara les persones joves, les dones, les famílies amb menors a càrrec i/o les persones d’origen migrant. Per tant, a banda de l’impacte econòmic que suposa per a aquestes persones, preocupa també l’impacte social d’aquesta situació.
El 7 d’octubre presentaran l’article d’investigació FOESSA «El mercat laboral i la precarietat laboral a Catalunya». Quin missatge voldria transmetre?
Crec que el principal missatge a transmetre i que s’extreu de l’informe és que tenir feina, disposar d’un lloc de treball, no sempre és sinònim de sortir de situacions de vulnerabilitat i exclusió i tenir una vida digna i autosuficient a nivell econòmic. Tot i que, com dèiem, el treball segueix essent el principal recurs per a la inclusió social plena, aquest ja no és suficient per si sol, i cal que es doni en certes condicions.
Així, l’estudi FOESSA mostra que, tot i que es crea ocupació i es redueix la taxa d’atur, la precarietat laboral segueix essent una realitat que afecta el 38,2% de la població. I cal destacar també la dada que el 37,7% de les persones treballadores disposen d’ingressos inferiors al salari mínim interprofessional. Totes dues dades, com es llegeix en l’informe FOESSA, tenen un impacte superior entre els col·lectius de població tradicionalment més afectats per la vulnerabilitat, com ara la població migrada, les dones i/o les persones joves, cosa que també preocupa per la cronificació de les situacions de precarietat.
A més, una altra dada rellevant és que aquesta precarietat, en molts casos, es va normalitzant i s’integra com una manera de viure «normal», que porta certs col·lectius a habituar-se a viure amb la incertesa, amb salaris que no permeten arribar a final de més, amb la sensació de no poder avançar professionalment i/o desenvolupar amb èxit projectes de vida i familiars… Tot plegat té un impacte no només en les persones que ho pateixen, en la seva economia, salut i relacions socials…, sinó també en l’àmbit social i en les generacions futures.
Les dades mostren que tenir feina no sempre permet sortir de la pobresa. Per què?
Perquè, com dèiem, les dades ens indiquen que avui dia tenir feina i cobrar un sou no significa sempre haver sortit de la precarietat. Ens trobem, i el nostre dia a dia ens ho demostra, amb persones que tenen moltes dificultats per accedir a un lloc de feina i que, quan ho aconsegueixen, poden trobar-se amb salaris baixos, contractes inestables i temporals, jornades parcials…
Aquesta situació del mercat laboral conviu amb una realitat econòmica en què el cost de l’habitatge s’incrementa, i també ho fan el de l’alimentació i el dels subministraments, cosa que comporta que el cost de la vida hagi augmentat a un ritme més alt que els salaris.
Per tant, el problema no és només tenir o no tenir feina —que és el punt de partida fonamental per avançar cap a la inclusió—, sinó quin tipus de feina tens i si aquesta feina et permet realment no només cobrir les necessitats bàsiques, sinó també construir i desenvolupar un projecte de vida, familiar i professional, amb una certa estabilitat i dignitat.
I aquí és on crec que hem de posar el focus: en no normalitzar que treballar sigui compatible amb continuar vivint en una situació de precarietat.
A Càritas Diocesana de Lleida han posat en marxa un Grup de Suport Mutu per a persones aturades. D’on neix aquesta iniciativa?
El Grup de Suport Mutu neix arran de la necessitat detectada entre les persones ateses al programa d’Acollida Laboral, on, més enllà de treballar eines de recerca de feina i competències, ens mostren la necessitat de compartir com estan vivint el procés i com els afecta a nivell familiar, emocional… I el punt determinant arriba arran d’una formació que impartim, destinada a personal treballador de la llar, en què diverses de les persones expressen l’interès de disposar d’espais on compartir experiències relacionades amb la feina, la precarietat… Com que era quelcom que ja feia temps que observàvem, vam decidir engegar un primer grup pilot, que ha tingut molt bona acollida i que tindrà continuïtat durant tot l’any amb periodicitat mensual.
En aquest grup es parla també d’emocions, discriminació per edat o dificultats familiars. Què els expliquen les persones participants?
Com anàvem veient en les atencions individuals i altres tallers grupals, les persones participants expliquen que la manca de feina i el procés de recerca de feina tenen un impacte més enllà de la qüestió laboral i econòmica.
Així, verbalitzen sentiments de frustració, desànim, cansament, pèrdua de confiança, inseguretat en el futur… i això impacta en les seves relacions socials, familiars i de parella, i també en la seva autoimatge i autoconcepte. I tot plegat pot arribar a tenir conseqüències també en el benestar emocional, la salut…
Un altre aspecte que es menciona, com deies, són les dificultats per trobar feina relacionades amb l’edat, especialment entre les persones majors de 45 o 50 anys, que perceben que tenen menys oportunitats d’accedir a una ocupació. Altres participants, en canvi, expressen dificultats per conciliar la feina amb responsabilitats familiars, cosa que també els impacta a nivell personal.
Tanmateix, volem posar en valor l’experiència del grup com un espai on compartir vivències que sovint es viuen en solitud. El fet de poder verbalitzar-les, sentir-se escoltat i descobrir que hi ha altres persones que estan passant per situacions similars és una experiència que valoren molt i que els dona força.
Això genera un espai de comprensió i suport mutu, però també els ajuda a prendre consciència que moltes de les dificultats que viuen no són problemes individuals, sinó situacions compartides que tenen també una dimensió social i laboral.
Després d’acompanyar persones en la cerca de feina, què és el que més l’ha interpel·lat?
Després d’anys dedicant-me a aquesta tasca, una cosa que m’interpel·la molt és veure com la manca de feina i la intensitat del procés de recerca de feina afecta les persones, més enllà de la seva situació econòmica. En el procés d’acompanyament veiem, doncs, persones que pateixen frustracions, pèrdua de confiança, cansament… Fins al punt de portar-les a la renúncia i/o normalització d’aquestes situacions de precarietat.
D’altra banda, també m’ha impactat l’esforç i la perseverança de moltes de les persones ateses que, malgrat acumular dificultats i rebre nombroses negatives, continuen buscant oportunitats cada dia i tiren endavant els seus projectes, aposten per seguir buscant, formant-se… En aquest sentit, hi ha una gran capacitat de resistència i resiliència que sovint no és prou reconeguda.
En el marc de l’Església pel Treball Decent, què significa per a Càritas parlar de “treball decent”?
Com ja venim dient, per a Càritas, parlar de treball decent és parlar d’un treball que garanteixi una vida digna. No es tracta només de tenir feina, sinó que aquesta ocupació permeti cobrir les necessitats bàsiques, ofereixi condicions laborals justes, estabilitat, protecció social i possibilitats reals de desenvolupament personal i familiar.
A més, en el marc de l’Església pel Treball Decent, també entenem el treball com una eina d’inclusió social i participació. Apostar pel treball decent significa comprometre’ns amb un model econòmic i social que no deixi ningú enrere i que garanteixi oportunitats reals per a totes les persones.
Des de la seva experiència, què cal canviar perquè el treball sigui realment font de dignitat?
En línia amb el que ja s’ha anat dient durant l’entrevista, crec que cal avançar cap a un mercat de treball que posi les persones en el centre. I això implica salaris dignes i suficients, estabilitat laboral, oportunitats per a tothom i reducció de les situacions discriminatòries de tot tipus, juntament amb mesures que facilitin la conciliació de la vida familiar i personal. És, en definitiva, anar més enllà de la «simple» creació d’ocupació, mirant quin tipus d’ocupació s’està creant i quin impacte té en les persones treballadores i en les que cerquen feina.