Fa poc vaig llegir en aquest setmanari l’entrevista a Juan Oñate de la Comunitat Sunday de Sant Feliu.
El primer que em va cridar l’atenció és el nom que va inspirar aquest col·lectiu, “Círculo de Silencio”. Que bonic! Trobades en silenci per humanitzar, per fer consciència.
I per què en silenci? La resposta és molt clara; el renou que provoca la deshumanització que patim front la immigració; la desintegració moral d’aquells que es proclamen creients i sembren l’odi amb ideologies extremes; la utilització de la mentida i la generalització; allunyar-nos de l’Evangeli, etc., fa que sigui necessari fer una aturada, reflexionar, pensar i, com no?, fer silenci.
Teresa de Calcuta deia del silenci: «El fruit del silenci és la pregària; el fruit de la pregària és la fe; el fruit de la fe és l’amor; el fruit de l’amor és el servei; i el fruit del servei és la pau». Cada verset ens parla d’immigració, ens parla de tot el que hem de fer per ser més humans i, com no?, més creients.
Des de el silenci podem assolir tot allò que vulguem i també apaivagar les nostres pors front allò que rebutgem moltes vegades perquè ens posem esquena paret, i no som capaços d’aprendre que aquests que fugen dels seus països per la fam, la guerra o la persecució, o senzillament a la recerca d’una oportunitat, també són éssers humans, i per sobre de tot persones amb nom i cognom.
Cada dia treballo amb 370 alumnes de 34 nacionalitats diferents, molts d’ells catalans perquè ja han nascut aquí. Els seus pares van venir fa anys començant de zero a una terra nova. Terra que els necessita. Tots ells s’han integrat a la societat de Barcelona, ajudant a pagar les pensions, la sanitat o l’educació. Molts d´ells van tenir uns inicis amb molt patiment, un sofriment en silenci a un lloc, on no fa tants anys, no hi havia tant odi.
El silenci ens ajuda a alçar la mirada cap aquells que transiten per un sofriment que ens encarreguem de ampliar amb les nostres pors, odis o maneres de fer i és el silenci el que fa possible retratar els nostres camins secundaris que ens entossudim a agafar quan fem de l’Evangeli una conveniència personal i no un camí de vida.