El superior de la comunitat benedictina al Miracle és una rara barreja entre monjo, pagès i jardiner. En la conversa de Xavier Poch s’endevina una estima per la terra, per la cura dels til·lers assedegats després d’un estiu que ha deixat els camps de cereals rostits. Just abans de rebre’ns ha estat ajudant a veremar les terres que tenen cedides. La feina, en un espai arquitectònic enorme com el Miracle, no s’acaba mai i les mans escassegen. Són tres monjos de Montserrat, el nombre mínim per ser una comunitat, i un quart que hi és quan la Casa d’Espiritualitat està en funcionament.
Tot just fa pocs dies celebraven discretament els 125 anys d’ençà que els monjos van prendre possessió (1 de setembre del 1901) de l’església, el santuari del Miracle, les seves dependències i van ocupar el monestir que dos anys abans s’havia començat a edificar. L’afany de l’aleshores bisbe de Solsona, Ramon Riu, molt devot de la Mare de Déu del Miracle, va ser que uns monjos tinguessin cura del santuari i per això es va adreçar a l’abat de Montserrat, Josep Deàs, que va acceptar fundar-hi el monestir.
“Adaptem la nostra vida monàstica a un entorn molt rural. Si t’hi adaptes bé, és un lloc ideal”, explica Xavier Poch, superior de la comunitat.
