Santa Tecla, la Mare de Déu de la Mercè i la Mare de Déu de Misericòrdia protagonitzen aquests dies les festes majors de Tarragona, Barcelona i Reus. Tres celebracions que posen en relleu les arrels cristianes de Catalunya i el vincle entre fe, tradició i cultura.
Una de les persones que coneix més a fons aquestes arrels és el folklorista i escriptor Amadeu Carbó i Martorell, que aquest dimarts 22 de setembre ha presentat el llibre “Apunts sobre el patronatge de la Mare de Déu de la Mercè a la ciutat i a la diòcesi de Barcelona” (Edicions Morera). Un dia després de la presentació, Carbó ha estat entrevistat a Ràdio Estel, on ha explicat l’origen de la devoció a la Mercè i les circumstàncies que van fer que fos declarada patrona principal de la ciutat i de la diòcesi.
El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè es remunta a l’any 1868, però l’arrelament de la devoció a la patrona dels captius ve de molt antic. Quin n’és l’origen?
Tot va començar a partir que Pere Nolasc, que posteriorment seria sant Pere Nolasc, va decidir al segle XIII, treballar amb la gent vulnerable. I un dels àmbits on col·laborava era el rescat de captius.
No obstant, la relació més directa que trobem és la de l’orde mercedari, fundat a Barcelona en època de Jaume I. És un orde peculiar, perquè és religiós i militar. Els mercedaris es funden amb el suport de la Corona d’Aragó, amb Jaume I al davant, i amb el suport del bisbat de Barcelona. El primer servei que van tenir, per dir-ho d’alguna manera, va ser un hospital de Santa Eulàlia, situat on ara hi ha l’edifici de la Pia Almoina.
“De seguida, els mercedaris guanyen prestigi dins la ciutat i la seva patrona, que és la Mare de Déu de la Mercè, acaba sent una Mare de Déu molt estimada per tots els barcelonins”
Quina funció tenia aquest hospital dins la ciutat?
S’ha d’entendre la mentalitat d’aquell moment. En el moment de la fundació dels mercedaris, es van fundar molts ordes conventuals, és a dir, que estaven pensats per incidir en les trames urbanes de les ciutats. No eren abadies, ni monestirs o convents. I els mercedaris formen part d’aquest corrent, és a dir, es dedicaven a donar servei a la ciutat, a la gent del carrer. I es funda aquesta primera casa, que és l’Hospital de Santa Eulàlia, que comença a donar, d’alguna manera, servei a aquells barcelonins de l’època que més ho necessitaven.
Això impacta, impacta a la ciutat i impacta en els barcelonins. I ja de seguida, els mercedaris guanyen prestigi dins la ciutat i la seva patrona, que és la Mare de Déu de la Mercè, acaba sent una Mare de Déu molt estimada per tots els barcelonins. I és així com, sense grans distincions, pren aquesta estimació a nivell popular.
“El bisbe Pantaleó Montserrat no veia clar que la Mare de Déu de la Mercè fos patrona”
Fins al 1868 la Mare de Déu de la Mercè no és declarada oficialment patrona de la ciutat i de la diòcesi de Barcelona. Al llibre expliques que el Consell Municipal de Barcelona promou aquest patronatge, però que el bisbe de la diòcesi, Pantaleó Montserrat, no ho acabava de veure clar. D’on venien aquestes reticències?
Aquí hi ha tres elements a considerar: d’una banda la diòcesi, representada per Pantaleó Montserrat; l’Ajuntament de Barcelona amb la família Solsterra, que volen impulsar aquest patronatge; i una tercera peça important, que d’alguna manera fa de mitjancera i mediadora, que és el nunci del Vaticà.
El bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat, no veia clar que la Mare de Déu de la Mercè fos patrona, no de Barcelona, sinó de la diòcesi. Es recomanava que les diòcesis tinguessin un patró principal, que seria de precepte, i seria celebrat per totes les parròquies i per tota la diòcesi. Però el bisbe Pantaleó tenia certa recança, tot i el que el motiu és una dels grans intrigues del llibre.
En un primer moment el bisbe volia que la patrona fos la Mare de Déu de Montserrat, però encara no se sabia si el dia 8 de setembre, que és el dia de les marededeus trobades, continuaria sent de precepte, després del decret del Vaticà. Cal recordar que en aquell moment la Mare de Déu de Montserrat se celebrava el 8 de setembre com una marededeu trobada més. És per això que al llibre explico que la patrona de la diòcesi podria haver estat la Mare de Déu de Montserrat, i llavors haurien coincidit la patrona de Catalunya, la patrona de Barcelona, i de la diòcesi de Barcelona.
“Hi ha un component econòmic i de consum d’oci i de consum important a la ciutat”
I què va significar aquesta decisió de declarar patrona principal de Barcelona la Mare de Déu de la Mercè per als patronatges més antics, com sant Sever o santa Eulàlia? Perquè hi ha aquesta antiga tradició que diu que per la Mare de Déu de la Mercè, quan plou, és santa Eulàlia qui plora.
Aquesta afirmació que santa Eulàlia plora es forja a partir del 1871. Sant Sever, tot i que se’n celebra a la litúrgia, a nivell popular en aquelles èpoques ja no se celebrava. Nosaltres aquí a Barcelona hem seguit celebrant, amb més o menys intensitat, santa Eulàlia.
Però el patronatge de la Mercè que ara celebrem, que és el patronatge modern, que planteja l’Ajuntament de Barcelona a partir del 1868 i que acaba confluint el 1871. El concep com unes fires i festes i com uns actes d’atracció de forasters.
És a dir, hi ha un component econòmic i de consum d’oci i de consum important a la ciutat. El que ara en diem turisme és un invent molt antic, molt antic. I el 1871 l’Ajuntament de Barcelona ja hi veia aquesta competència econòmica, en què vinguessin dels pobles del voltant a gastar a la ciutat de Barcelona. I això, la millor manera de fer-ho era amb una festa.
