Avui és 23 de setembre i celebrem el Pare Pio. Tot aquell que em coneix sap perfectament la forta devoció que tinc cap a ell: és la meva àncora quan em sento perduda, el meu refugi i el sant a qui sempre acudeixo sense pensar-m’ho quan tot trontolla. A la meva habitació, on tinc un petit racó d’oració, hi tinc moltes coses del nostre Pare Pio. És allà on cada matí, quan em llevo i prego, començo el dia encomanant-me a ell. El Pare Pio va patir la incomprensió i el dolor físic de les llagues, per això sento que, millor que ell, ningú no em pot entendre. D’alguna manera m’ajuda a continuar endavant perquè, si ell amb tot el que va patir va ser fort i va tirar endavant, doncs jo, amb la seva intercessió, també podré.
Un dia em vaig topar amb una mítica pregària seva que potser ja us sabeu: “Prega, tingues fe i no et preocupis.” Doncs s’ha tornat la meva oració rutinària quan sento que no puc més; tanco els ulls, recordo aquestes paraules i intento continuar endavant. Encomanar-se a ell és recordar que hi ha algú al Cel que intercedeix per mi amb una gran força; és com un germà gran que em sosté per no caure. Ell va ser el gran mestre de la valentia, així doncs, no volia passar aquest dia sense donar-li les gràcies. Tot i que ja ho faig diàriament, també ho volia fer públicament: gràcies per escoltar els meus silencis, per sostenir la meva fe i per fer-me recordar que Déu ho omple tot. Si sents que no pots més, que necessites una mica de llum a la teva vida, fes la prova: encomana’t a ell.