Marc Augé parlava dels “no-llocs”: espais de pas, anònims, sense memòria ni vincles, que habitem sense arribar a pertànyer-hi. Aeroports, autopistes, centres comercials. Bona part de la nostra vida transcorre avui en espais així.
Aquest estiu, les monges benedictines han deixat Puiggraciós després de més de mig segle de presència. Puiggraciós és un “lloc”, un espai amarat de silenci, de pregària, de natura i vides que han après a habitar el temps d’una altra manera.
A Puiggraciós, com també a Solius, hi he passat dies estudiant, llegint, caminant, pregant. Dies tan endreçats que et fan veure com de desendreçat estàs per dins. Aquestes estades són com fer vacances amb Déu. Perquè de vegades també necessitem descansar amb i en Ell: deixar de produir, de respondre, d’arribar a tot, i tornar a aquella conversa interior que el soroll quotidià va ajornant.
Puiggraciós pertany a aquests llocs que no ens entretenen: ens despullen. Ens retornen el silenci, les preguntes, una certa lentitud; ens ordenen i ens orienten. I són també llocs de trobada: amb Déu, amb les monges, amb altres hostatjats, amb desconeguts amb qui acabes compartint una conversa que no hauria nascut enlloc més.
Una església buida —edifici— pot continuar sent bella. Un monestir pot convertir-se en patrimoni. Però hi ha una diferència entre conservar unes pedres i custodiar una presència. Necessitem una geografia espiritual: llocs on anar quan volem tornar a casa.