D’aquí a 15 dies, concretament el cap de setmana del 9 a l’11 d’octubre, se celebrarà la Jornada Europea de Patrimoni. Durant aquells dies, els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò de xifres de visitants, de béns restaurats recentment, d’opcions de visites guiades… Certament, generar i llegir dades sempre aporta informació valuosa, però, com a cristians, aquesta iniciativa ens pot oferir l’oportunitat de prendre consciència del valor patrimonial dels béns que tenim entre les mans i ens esperona a fer-nos algunes preguntes: com vivim, com a creients, el patrimoni eclesial? Des de quina mirada expliquem aquells indrets que habitem? Som conscients de com l’espai influeix en la nostra manera d’orar i celebrar?
En moltes ocasions, la visita guiada a un temple acaba centrant-se en l’època de construcció, l’estil arquitectònic o, per exemple, en la tècnica emprada pel mestre del retaule. Sens dubte, aquest coneixement és necessari. Però, especialment els temples ens demanen fer un pas més: comprendre que, quan travessem les magnificents portes d’una església, no entrem en un edifici genèric, sinó en un espai viu on una comunitat es reuneix, prega i celebra; un indret on Déu hi habita.
Gràcies a la litúrgia tot es posa en solfa i les pedres cobren vida. Per il·lustrar aquesta idea, us comparteixo una experiència que vaig tenir la sort de viure aquest estiu al nord d’Espanya, durant l’assistència al curs de formació Aestiva Aula. La proposta d’una de les tardes d’aquella setmana fou conèixer Santa Cristina de Lena, un petit temple preromànic. Sobre programa, l’activitat apuntava ser una visita a una església-“museu” però tot va canviar amb l’oportunitat de poder participar allà mateix en una missa de ritu hispano-mossàrab. Amb els primers cants de la celebració litúrgica tots els presents vam poder presenciar el despertar d’aquells murs que semblaven adormits i que, amb una elegància atemporal, van acollir de manera excepcional la presència de fidels, la vibració dels cants, les pregàries a l’uníson, l’olor de l’encens… Fins i tot els últims rajos de sol es van voler afegir a aquella lloança, fet que va evidenciar com els constructors del segle IX tenien clars quin eren els punts focals de la capella i com la mancança de llum elèctrica no sempre esdevé un problema.
Així, doncs, els cristians som responsables de tenir cura dels nostres espais deixant-los ser allò que són. Iniciatives com Aestiva Aula o la mirada interdisciplinària del projecte interdiocesà Catalonia Sacra, per citar-ne només algunes, ens demostren com continua estant a les nostres mans compartir el patrimoni eclesial sense fer-li perdre l’essència, sinó ajudant a redescobrir i testimoniar la fe que el va originar i que encara avui li dona sentit.