Els verbs exaltar i exultar sonen tan semblants que de vegades es confonen, i es dona el cas que hi ha qui creu que són el mateix i, fins i tot, hi ha qui creu que són contraris.
D’entrada, cal dir que l’adjectiu, de vegades substantivat, “exaltat” no hi ajuda gaire, ja que en la majoria d’ocasions assenyala just el contrari que el verb. “Exaltar” pretén un significat proper a “elevar”, perquè sigui contemplat i enaltit, i per tant té un sentit positiu. En canvi, “exaltat” s’acosta al significat d’“alterat” i, fins i tot, “fanatitzat”, amb un sentit clarament negatiu.
Pel que fa a “exultar”, hem de reconèixer que, fora del sentit religiós, al carrer i a casa és un verb en desús. En lloc seu, emprem expressions com “ple de goig” o, també, “saltar d’alegria”.
En realitat, aquests verbs, i especialment en el seu ús bíblic, els hauríem de concebre com a complementaris. Amb allò que ha estat exaltat, exultarem. Podem fixar-nos-hi en uns exemples de la Sagrada Escriptura:
-En l’Himne cristològic de la Carta als Filipencs (2,5-11) s’hi afirma: “Per això Déu l’ha exaltat”, referint-se a com Jesucrist “va davallar” en l’Encarnació i en la mort en Creu, i Déu el va elevar per ser enaltit i reconeguda la seva glòria.
-Al Magníficat de Maria s’exclama: “El meu esperit celebra Déu” (Lc 1,47). És un clar exemple de com l’exaltació de l’Encarnació, mostrada en primer terme en l’Anunciació a Maria, té com a conseqüència exultar.
Per tant, podem dir amb aquests dos verbs el que es diu amb dos substantius. Si diem que el Crucificat és el Ressuscitat, de la mateixa manera podem dir que amb el que ha estat exaltat per Déu, nosaltres exultem.