Si hi ha una manera que pot resumir qui és l’Andreu la podem trobar veient els qui som avui aquí. Contemplar la multitud avui congregada és tenir una idea força aproximada de l’Andreu. I això ho dic perquè ell és un home construït amb miques de cadascun de vosaltres, que sou els seus amics. Fixeu-vos en la seva estola, feta amb fils de molts colors, és com la vida de l’Andreu que va ordir de mica en mica amb els colors de tots vosaltres.
Acabant-se l’agost, després de l’estada a Pineta, l’Andreu va tornar a casa ple de fils de colors amb els quals teixia els bons records. Quantes anècdotes divertides tenia per explicar! I deia «ja s’ha acabat l’estiu… i això que tot just acabava de començar, com passa el temps!» Era habitual aquest comentari. El temps s’escapa, fuig, s’escola… l’Andreu tenia la sensació que necessitava menys rapidesa per poder seguir assaborint intensament el present viscut. Cada lectura dels molts llibres que llegia, cada conversa amb els amics, cada experiència a la comunitat dels diumenges, als grups d’Olot, de Caldes, de sant Antoni, de Lluc…. (quants noms de grup que em deixo) i les pasqües a la Cerdanya, els estius a Pineta…. cada una d’aquestes vivències les assaboria amb delit. Aquest comentari de l’Andreu no era en va, era un exercici que constantment feia: prendre consciència del temps i de les experiències assaborides. «Fugit irreparabile tempus». El temps fuig de manera irreperable mentre anem ordint el teixit de la vida.
Avui l’Andreu ens convida a fer aquest exercici: assaborir cada moment i prendre consciència del temps. Mirem-nos, escoltem-nos, saludem-nos. Fem-ho avui, gustem cada moment d’aquesta celebració. Tindrem la sensació de necessitar més temps, percebrem el sabor de la vida, descobrirem més qui és l’Andreu.
Intento explicar-me una mica més. Dimarts passat celebràvem el dia del naixement de Maria, el dia de les marededeus trobades. Abans de començar les vespres vam recordar les persones que coneixem que porten el nom de Núria, Meritxell, Queralt, Tura… l’Andreu va recordar moltes persones i es va adonar que en faltava una per felicitar, no va trigar després a escriure-li. És un exemple més de l’exercici constant d’assaborir la vida.
En aquest gust per viure, l’Andreu hi va descobrir un profund sentit: haver posat els seus peus sobre un lloc segur: el Senyor. Ell, que es veia fràgil i poca cosa, transmetia cap als altres una seguretat i fermesa admirables. És una contradicció? O bé una mostra d’una profunda vivència de Déu? Potser ara l’Andreu ens explica què significa el que hem llegit a la carta de Sant Pau: «tant si vivim com si morim, som del Senyor». Viure plenament, viure conscientment, amb els peus damunt la roca, amb els ulls mirant el Cel.
Reprenc l’element, de la fragilitat, de la humilitat… l’hem conegut tots en l’Andreu. Ell se sentia minúscul contemplant les meravelles de la naturalesa, es feia constantment preguntes, buscava conèixer… Se sentia poca cosa, un punt més d’una gran immensitat, no necessitava ni luxes ni comoditats. I és des d’aquesta petitesa que descobria els grans tresors que regala la vida.
Aquest és l’home que no enganya. De qui hem après tots els que som aquí. L’home que ens ha convidat, com Jesús, i ens diu: «Vine i ho veuràs.» I ho hem vist.
Dimarts passat, després de les vespres, va venir el sopar. Una mica de crema de verdures, un tros de pa i un mos de formatge. Ja en tenia prou. Durant la conversa va venir a tomb recordar excursions al Pirineu, o experiències de quan treballava a la impremta a l’Hospitalet. Tot ho recordava amb amor.
L’Andreu és aquell noi que, ben jovenet, va marxar de Balaguer i va dir un difícil adeu als seus pares, Andreu i Maria, i va anar a estudiar a Alella. El jove que li va agradar tant la idea de ser escolapi que, després de Moià, va seguir els estudis a Irache, Albelda i Salamanca. L’Andreu és l’escolapi jove que va descobrir la vida en comunitat a Tàrrega i on va deixar un bon record entre els seus alumnes. L’home disposat a fer servei i que va acceptar tornar a les cases centrals per fer-hi de professor. L’home que buscava l’espiritualitat i se’n va anar a fer una experiència a les coves de Farlete. El qui va viure molts anys a l’Hospitalet, fent parròquia, tirant endavant l’escola d’adults, treballant en una impremta. L’home que va estar al costat del P. Linyan i en va ser un bon conseller. Que va assumir la responsabilitat de ser provincial de l’Escola Pia en un temps de molts canvis. El qui va engegar la Fundació Servei Solidari, avui Camins. El de la Pasqua de la Cerdanya, el dels molts grups de reflexió, el qui cada diumenge obria el santuari de la Pietat i anava fent petita comunitat, el qui va donar la idea de fer La Peça…
L’Andreu és el de les moltes coses petites i bones. L’home que va trobar un tresor amagat en un camp i ho va deixar tot per viure’l i assaborir-lo.
Avui, contemplar-vos a tots i viure intensament aquest moment, és entendre com s’ha ordit lentament l’estola feta amb fils de tants colors diferents. Oi que hi és, el vostre fil? Tots ara tenim el seu amb el qual podem teixir meravelles.
Avui no hi ha vel de dol, hi ha colors d’alegria que donen gràcies, gràcies, moltes gràcies, Andreu.
Amén
(Escrit de l’homilia en el funeral del pare Trilla)