Amb raó, actualment es parla molt d’evangelització i, concretament als nostres països, de nova evangelització. Ara bé, a mi, modestament, em fa l’efecte que aquest concepte es confon, a vegades, amb una benintencionada però innocent «iniciació a la mística». Deixeu-m’ho explicar una mica.
L’evangelització pròpiament dita —i, més en concret, el «primer anunci»— crec que es troba, bàsicament, en el discurs de sant Pere el dia de la Pentecosta (cf. Ac 2,14-36), adreçant-se als jueus. Resumidament, diu que Jesús de Natzaret, per designi diví, va ser clavat a la creu, morí i fou ressuscitat, i ha estat constituït Senyor i Messies. Qui creu això, es converteix, es fa batejar, rep el perdó dels pecats i el do de l’Esperit Sant (cf. Ac 2,37-41). Aquest evangeli o bona nova s’estén després, per obra especialment de sant Pau, als pagans, és a dir, als no jueus.
Segons les fonts bíbliques, no veig en aquesta evangelització o bona nova la necessitat d’un trobament experiencial amb el Messies, o Crist, o Ungit, o bé qualsevol altra experiència de tipus diguem-ne místic. Es tracta simplement d’acceptar la revelació cristiana amb un esperit humil, obert a la transcendència, en un acte de la voluntat lliure —amb l’auxili de la gràcia de Déu, evidentment—, sense que calguin fenòmens de component sensitiu o psicològic.
Fins fa relativament poc —els temps de la història de l’Església són llargs—, en l’anomenat «règim de cristiandat», aquesta adhesió al missatge joiós (kérygma) es feia per obra de la família i de la societat, gairebé automàticament, imperceptiblement. Passa, però, que la cristiandat, en països com el nostre, s’ha anat diluint. Havent-se difós, cada vegada més, la mentalitat dels «mestres de la sospita» (Marx, Nietzsche Freud) dels segles XIX i XX, la dada, abans pacíficament donada per descomptada, de l’existència de Déu es va esvaint. La creença en una altra vida, encara més.
Paral·lelament, ha anat pul·lulant entre nosaltres la percepció que la religió no anava d’acord amb la ciència (fet que ja he explicat altres vegades) i que la solució dels principals problemes amb què ens trobem no vindria de la pràctica religiosa sinó de la tècnica. D’altra banda, s’ha anat fent més general el coneixement d’alguns grans errors —vistos des de la perspectiva actual— compartits, durant la història, pel cristianisme: l’acceptació, fins a cert punt, de l’esclavitud; les croades; la Inquisició; el colonialisme; la condemna de Galileu i després, durant molts anys, de la teoria evolucionista, etc. No cal dir, més recentment, els escàndols causats per males conductes de gent religiosa —que en aquest punt haurien de donar un exemple impol·lut— en matèria d’abusos a menors d’edat. Tot aquest conjunt de causes, més la innata tendència hedonista de l’ésser humà (accentuada en els països amb més benestar material), ha provocat un tantsemendonisme generalitzat envers la nostra religió i fins i tot, en alguns sectors, una certa aversió a la fe; també una «religió a la carta» (a què vaig al·ludir en una altra ocasió) o una espiritualitat indefinida, no compromesa.
En vista de tot això, la veritable evangelització hauria de començar, al meu entendre, per prendre acte d’aquests handicaps. «Convertir-nos» també, «els de dintre», i anar treballant per acordar religió i ciència com a savieses complementàries, mai enfrontades (en això hi ha molt a fer, encara); clarificar les relacions entre pràctiques religioses i tècnica; suscitar reflexions profundes sobre el significat de l’univers i el sentit de l’existència humana; mostrar la raonabilitat d’una altra vida (sempre, en definitiva, do de Déu immerescut); il·lustrar sobre el paper de l’Església; etc.
Amb aquesta opinió —exposada amb sinceritat i lleialtat (parresía; cf. Ef 3,12; He 4,16) segons l’esperit sinodal— no nego la validesa d’una evangelització del caire místic o vivencial a què m’he referit, però penso que no és pas per a tothom, sinó per a una minoria. La majoria, al meu modest entendre, ha de ser evangelitzada amb altres mètodes, canviant l’estratègia, més que la tàctica, dels qui ens creiem —canònicament— evangelitzats. I sempre, és clar, començant pel propi exemple de coherència entre fe i vida, com també practicant l’actitud d’acolliment i, sobretot, la caritat.