La gran majoria dels joves catalans avui no han tingut l’oportunitat de viure la fe en família. La secularització com a reacció al nacionalcatolicisme i a un món materialista va allunyar els seus pares de les comunitats cristianes. L’eclosió de noves oportunitats de participació social versus unes pautes morals difícils d’entendre van portar a una evolució social on el cristianisme no era ja una evidència col·lectiva. Si a aquesta realitat hi afegim la lúcida anàlisi de l’editorial del número 283 de desembre del 2025 de Qüestions de Vida Cristiana (QVC), entendrem millor aquesta Europa indiferent. Explica el text com la religió es contraposa a dues de les tendències principals del pensament actual: el racionalisme científic i la “veritat” com el fruit del pensament majoritari. “Veritat” és allò que pensa una majoria. Cap de les dues no afavoreix l’apropament al fet religiós alhora que donen bases per contraposar-s’hi.
En aquest context sociocultural, hi ha alguns brins d’esperança que potser massa fàcilment engresquen determinats analistes i agents de pastoral. Darrerament, les cançons de Rosalia, la pel·lícula Los domingos, de Alauda Ruiz de Azúa, o experiències més sòlides com les jornades mundials de la joventut, el camí de Sant Jaume o l’adoració del Santíssim fan pensar que hi ha un retorn a la religiositat. Amb tot, com afirma l’editorialista de QVC, “malgrat la indiferència generalitzada i la inapel·lable desculturització cristiana d’Europa… exemples com els esmentats només demostren que qüestions relacionades amb l’espiritualitat humana segueixen despertant interès i fins i tot una certa fascinació, amb el benentès que podria tractar-se encara d’una fase d’enlluernament merament estètic”.
Respectant l’èxit de determinades trobades a l’entorn de grups musicals, així com les experiències enunciades en el paràgraf anterior, continuem convençuts que són fonamentalment oportunitats que difícilment quallen en la persona si no van associades a un acompanyament personal, en petit grup i sostingut en el temps. Déu pot cridar de múltiples formes, però o som capaços de suscitar climes constants en el temps i ens esforcem en el tracte personal amb els educands, o no facilitem una veritable “conversió”. El compromís del prevere, del catequista adult, amb els joves d’un equip de monitors d’esplai pot ser i pot continuar essent un bon camí per desvetllar la fe en moltes persones.