“No surtis de tu mateix, torna a tu: la veritat habita en l’home interior.” Amb aquestes paraules de sant Agustí, recordades pel papa Lleó en un discurs adreçat als agustins durant el seu darrer Capítol General, l’Església torna a assenyalar la importància de la interioritat i de la vida en l’Esperit per a l’existència de qualsevol cristià.
Perquè hem de tenir en compte que l’esser humà no és només cos ni únicament ment. La tradició bíblica i cristiana hi reconeix una dimensió espiritual que constitueix el més profund del seu ésser: el lloc on es pot obrir a Déu, escoltar al seva veu i descobrir el sentit últim de la seva pròpia existència. Ja al llibre del Gènesi s’afirma que Déu va insuflar en l’home “alè de vida” (Gn 2,7), revelant-nos que la vida humana posseeix una profunditat que transcendeix allò material.
L’espiritualitat és la manera concreta en la qual cada persona es relaciona amb aquesta dimensió interior. No es redueix a sentiments passatgers ni a pràctiques externes, sinó que implica una orientació de tota la vida cap a Déu. Sant Pau va saber expressar-ho amb una claredat aclaparadora: “No sabeu que sou temple de l’Esperit Sant?” (1Co 6,19).
Viure en l’Esperit significa deixar que Déu ens transformi el cor, molts cops de pedra, en cor de carn. L’Esperit Sant actua silenciosament en la pregària, en la Paraula, en els sagraments i en la convivència fraterna, que es manifesta en la caritat quotidiana. Ell fa possible una existència més lliure, reconciliada i plena. L’autèntica vida espiritual no allunya del món, sinó que ajuda a viure’l amb més esperança, compassió i veritat.
Serem capaços d’integrar la vida en l’Esperit al nostre dia a dia?