Estem celebrant el desè aniversari de l’encíclica Laudato sí del papa Francesc, el 18 de juny d’ara fa 10 anys. Va ser un document papal dirigit a tota la humanitat per la universalitat del tema que tracta que ens afecta a tots. El Papa, amb aquesta encíclica, es fa portaveu del sofriment dels pobres i de la nostra oprimida i devastada terra.
L’esmentada encíclica Laudato Sí ha estat un document molt ben acceptat pel món científic i dedicat a l’ecologia i encara interpel·la a tots per a cercar el bé de la nostra “casa comuna”. Els avenços de la ciència i de la tècnica no s’han vist sempre acompanyats d’un progrés a nivell ètic i cultural.
L’encíclica dedica un capítol a l’Evangeli de la creació perquè el papa Francesc creia que la fe cristiana i les altres religions i humanismes ofereixen motivacions poderoses per tenir cura de la terra. Gaudí, en aquest any del centenari de la seva mort, creia que l’artista col·labora amb Déu en l’obra de la Creació i per això es diu que és un “creador”.
La teologia de la creació que hi ha en el fons de la Laudato sí s’inspira en el solc teològic més bell de la tradició franciscana, que remunta a la tradició de sant Agustí, i sant Bonaventura, com a expressió de la “via pulchritudinis”.
Ens hem preguntat sempre per què el Papa uneix els pobres i la naturalesa. Per al papa Francesc no existien dues crisis separades, una medi ambiental i l’altra social.
Per al Papa, la salvaguarda de la Terra, com a casa comuna, l’entorn natural i l’entorn humà es degraden junts. La salvaguarda de la terra i l’amor als pobres es donen la mà.
Després d’aquest desè aniversari d’aquest gran document, cal que ens fem aquesta pregunta del Papa: ¿quin tipus de món desitgem transmetre als qui vindran després de nosaltres, els infants que estan creixent?