Jordi Vila-Abadal i Vilaplana, psiquiatra jubilat, com es definia ell mateix, traspassà el dimarts 11 d’agost. Poques setmanes abans, el 8 d’abril, havia complert cent anys. Fou monjo dels monestirs de Montserrat (1946-1965) i de Sant Miquel de Cuixà (1965-1968). Després de vint-i-dos anys d’exercici es secularitzà. El 1979 fundà un centre pioner per a toxicomanies no alcohòliques i el 1981 —conjuntament amb altres persones— l’Associació d’Ajuda al Toxicòman (AAT).
Compromès, des de molt jove, amb Catalunya i amb la justícia social, col·laborà amb moltes entitats civils. Autor de diferents llibres. En el volum De l’Ésser humà i la Natura (Ed. Galerada), hi trobem concentrat el seu pensament.
A Montserrat, a més d’un ambient cultural elevat, hi trobà el que considerava que són els pilars importants de la religió cristiana: la Sagrada Escriptura, la teologia, la patrística i la litúrgia.
Fou un dels vuit monjos de Montserrat que el 29 de novembre de 1965 arribaren a Sant Miquel de Cuixà per a iniciar una nova etapa, la qual li resultà molt satisfactòria: «Hi vivíem en una comunitat reduïda, a la mesura humana. Cohesionada per l’ideal de transformació de l’Església. Hi fèiem reunions freqüents, discussions, aprofundiments i valoracions de les bases i fonaments del cristianisme i la seva encarnació en la societat actual».
Visqué de molt a prop episodis cabdals de la nostra història, com ara l’exili de l’abat Escarré i el retorn de Josep Tarradellas. El mateix president, abans de la seva arribada a Catalunya, els encarregà, a ell i a la seva esposa Glòria, el retorn a Barcelona d’unes pertinences seves, entre les quals hi havia l’urna metàl·lica que contenia el cor del president Francesc Macià.
Jordi Vila-Abadal sempre va lluitar per una humanitat més humanitzada. «S’ha de recordar que l’amor és més fort que la mort. Considero que l’amor i l’estimació és la millor cosa per la qual val la pena viure».
El divendres 24 d’abril, amics i familiars li reteren un emotiu homenatge a Cerdanyola del Vallès. Joaquim Triadú, nebot seu, el definí d’aquesta manera: «Un home amb conviccions fortes, valent a l’hora de prendre riscos, lleial al país i lleial a la seva gent, coherent amb la seva vocació de metge, enamorat del Cavaller i del paisatge de Vidrà, amic dels seus amics i un magnífic company per a la Glòria». Una vida llarga i plena de bons fruits. Descansa en pau, estimat Jordi!