El 4 d’agost de l’any 1859 moria Mn. Joan M. Vianney. Se’l considera patró dels preveres catòlics. Sobretot dels rectors de parròquia. La seva bonhomia i senzillesa embaladien la feligresia: tant la pròpia com la forana. Tant és així que, any rere any, una munió aproximada de vint mil pelegrins s’hi acostava per a sentir-lo predicar.
Ordenat de capellà als 29 anys, tres anys més tard, esdevingué canonge d ́Ars, una aldea propera a Lió. El nucli només tenia uns 250 habitants. Allí es proposà integrar-s ́hi a través d ́una vida senzilla i austera. Alhora, fundà un orfenat per a noies desemparades.
La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els mateixos preveres. Sobretot perquè practicava la proximitat que amara l ́evangeli cristià, envers els més necessitats. Des de 1830 a 1843, els hi arribà a dedicar un promig de 16 ó 18 hores diàries… Fins que caigué malalt veient-se obligat a afluixar una mica el ritme. Contrastant aquella època i l ́actual, un altre gall ens cantaria. No cal tampoc palesar gaire perspicàcia per a deduir que la xifra de fidels a les celebracions litúrgiques minva perillosament, cada dia que passa.
Com a creient, no em puc pas fer l ́orni veient una regressió minvant en el rati de fidels presents a les cerimònies dels temples. Entenc que tinc el dret a expressar la meva modesta opinió. Al cap i a la fi, com deia el papa Francesc, “l’Església som tots”. Una tesi que el propi Concili Vaticà II tingué cura de remarcar, ja fa més de seixanta anys.
Essent la societat actual cada cop més escèptica i laica en aquests temes, ens cal fer per tal que els qui professem la fe ens arremanguem. A partir de la petita figura de sant Joan M. Vianney, se ́ns marca una línia a seguir. Un perfil, a més, que reclama un grau major de compromís a aquellls que són cridats a exercir el ministeri sacerdotal. Tant de bo que recuperem teories del seu calaix… Tibant d ́una frase literal d ́ell, “la misericòrdia divina ve a ésser com un rierol desbordat. Quan passa, arrossega els cors”.
Si no ens deixem imbuir pel rerefons d ́aquesta expressió, és evident que anem de mal borràs. Se ́ns gira molta feina. En aquesta conjuntura, per tant, hem de posar-hi rauxa, empenta i coratge.