El bisbe de Sant Feliu de Llobregat i responsable de Migracions i Interculturalitat de la Conferència Episcopal Tarraconense, Xabier Gómez, ha publicat aquesta reflexió arran dels recents esdeveniments viscuts a Ceuta i Melilla:
Els esdeveniments a Ceuta i Melilla ens situen davant d’un drama humà, polític i social que reclama veritat i responsabilitat. Les dades disponibles parlen d’almenys 67 persones mortes al mar. Això és un terrible i veritable drama humà: totes tenen nom i rostre. També parlen d’una entrada massiva de desenes de milers de persones a Ceuta, de les quals, de moment, més de 48.000 han retornat cap al Marroc, segons el Govern espanyol. També s’han viscut tensions a Melilla, amb el tancament temporal i la posterior reobertura del pas de Beni-Enzar.
Comparteixo l’opinió dels experts que han advertit que no som davant d’un drama migratori ordinari. El Servei Jesuïta a Migrants ha assenyalat que «hi ha una confusió que busca fer veure que som davant d’un fenomen migratori, però això va més enllà», i ha recordat que moltes de les persones que han entrat eren marroquines, no migrants procedents de rutes africanes clàssiques. Per això parla d’una qüestió «eminentment geopolítica», en què el fenomen migratori seria només «l’epidermis» d’un problema més profund.
«Pot beneficiar, en canvi, els qui utilitzen la mobilitat humana com a instrument de pressió política, els qui volen tensar relacions diplomàtiques amb possibles amenaces híbrides«
Per tant, cal preguntar-nos honestament: a qui pot beneficiar aquesta situació? No beneficia les persones que s’han llançat al mar, moltes empeses per la pobresa estructural, la desigualtat econòmica, la manca de feina i la frustració d’un futur bloquejat al Marroc o en altres països africans ferits per la guerra o la fam. No beneficia tampoc els ciutadans de Ceuta i Melilla, als quals volem expressar la nostra solidaritat i que tenen dret a viure amb seguretat, sense sobresalts i amb una convivència pacífica. Pot beneficiar, en canvi, els qui utilitzen la mobilitat humana com a instrument de pressió política, els qui volen tensar relacions diplomàtiques amb possibles «amenaces híbrides», els qui juguen amb la por social o els qui converteixen el sofriment aliè i la por en rèdit electoral. I si fos això el que, d’alguna manera, estigués funcionant?
Tampoc em resulta creïble atribuir aquesta allau ni a una sentència del Tribunal Suprem ni a la regularització vigent a Espanya, que respon a perfils concrets i que no és indiscriminada. Tampoc sembla raonable pensar que milers de joves estiguin pendents de la jurisprudència espanyola abans de jugar-se la vida. De fet, la immensa majoria han retornat al seu país.
El papa Lleó XIV, a les Canàries, va posar paraules evangèliques a aquesta ferida: «Aquí arriben tantes vides ferides, despullades de gairebé tot, però mai de la seva dignitat». I afegia: «No són números ni expedients, sinó persones amb una família i una casa deixada enrere; amb somnis que ningú no té dret a menysprear». També advertia els migrants: «No entregueu la vostra existència als qui comercien amb ella», perquè les falses promeses són «cants de sirena» i «indústries de mort».
També ens recordava a les Illes Canàries que «no n’hi ha prou amb gestionar arribades, distribuir xifres, reforçar fronteres, per necessari que sigui, o lamentar les morts quan ja han ocorregut». Calen «vies legals i segures», una lluita decidida contra els traficants, la recerca de la veritat dels relats i, sobretot, defensar també «el dret a no haver de migrar».
+ Xabier Gómez OP
Bisbe responsable de Migracions i Interculturalitat de la CET