Les dues primeres paràboles, que proclamem aquest diumenge (Mt 13,44-46) referides al Regne de Déu, ens parlen de goig, d’alegria, com la d’aquell home que, sense buscar, troba un tresor amagat en el camp; i la implícita d’aquell mercader de perles, que buscant-ne, en troba una de gran valor. Per a tots dos, posseir plenament allò tan preuat que han trobat, comporta desprendre’s “de tot el que tenen”, de totes les coses que posseïen.
En la seva predicació Jesús es refereix tant a la proximitat de l’arribada del Regne: “El Regne del cel és a prop” (Mt 3,2; 4,17; 10,7), com a la seva ja plena realització: “El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,21).
El text de Mateu continua amb el relat de dues paràboles més, que fan referència explícita a les dues dimensions de futur i de present del Regne de Déu. La paràbola de la xarxa (Mt 13,47-50), des d’una perspectiva apocalíptica, posa l’accent en tot allò que impedeix la plena construcció del Regne i que cal rebutjar, semblantment a com fan els pescadors quan trien els peixos bons, llençant els dolents. La darrera paràbola (Mt 13,52), Jesús l’adreça als mestres de la Llei, que han esdevingut seguidors seus. Seguint-lo, el gran tresor de l’antiga Aliança de Déu amb Israel (coses velles) ha estat portada a plenitud. Per la mort i la resurrecció de Jesús, Déu realitza una Aliança nova i definitiva (coses noves), amb l’ésser humà i amb tota la humanitat. Una aliança pròpia del seu regnat en plenitud.
Les dues dimensions, de present i de futur del Regne, coexisteixen en la història humana, tant en la vida personal com en la comunitària. El mestratge de Jesús ens indica que el Regne ens és donat, gratuïtament, amb esforç o sense per part nostra, però que el fet de trobar-lo ens insta a renunciar o refusar altres tresors que posseïm i que no són res comparat a la gran vàlua del Regne. Ens cal, sobretot, discerniment, a l’hora de desposseir-nos d’allò que teníem com a tresor i que ens destorba. I quan pensem en els nostres tresors, no pensem només en el que és material, sinó també en capteniments, criteris, conviccions i valors que n’hem fet absoluts i dels quals ens convé també desprendre’ns.
El papa Lleó en la seva primera encíclica, Magnífica humanitat, referint-se als grans documents de la Doctrina Social i als principis que la inspiren, proposa criteris de judici i directrius d’acció per fressar camins de “protecció de la persona humana en l’era de la intel·ligència artificial”. Per fer-ho, ens cal contemplar la cara del Déu-Amor en Jesucrist, aquell que “en fer-se home, el Fill de Déu entra en la nostra història i en la nostra carn […]. Qui creu en ell s’implica en la gran obra de renovació inaugurada pel misteri de la seva passió, mort i resurrecció, i coopera en la construcció del Regne de Déu” (n. 49). “En l’era de la intel·ligència artificial […] tenim el deure urgent de romandre profundament humans” (n. 15). “Sota la guia de l’Esperit Sant, l’Església es deixa il·luminar per la paraula, llegeix els signes dels temps i busca maneres creatives noves per fer que les relacions entre els individus i els pobles siguin més conforme a les exigències del Regne de Déu” (n. 91).