El nostre alfabet, estès a tot Occident i a bona part d’Orient, deriva de l’abecedari llatí. Roma el manllevà de l’alfabet etrusc, un poble de parla no indoeuropea i encara pendent de desxifrar, que al seu torn l’havia adoptat dels grecs. Però l’inicial alfabet llatí que en resultà hagué d’introduir alguns canvis i li calgué adoptar noves lletres per representar millor els sons propis de la seva llengua i de neologismes que assimilà d’un idioma tan influent i admirat com el grec.
La zeta i la i grega tenen aquest origen hel·lènic directe. Amb el temps, però ja al segle XVI, els humanistes també consideraren convenient diferenciar per escrit el so de la u i de la i quan no actuaven com a vocals sinó com a consonants. Fou Pierre de la Ramée, de nom llatinitzat Petrus Ramus, qui tirà endavant aquesta iniciativa incorporant la ve baixa i la jota. Però a l’entremig l’alfabet llatí també tingué la necessitat d’escriure noms d’origen germànic, per la qual cosa, al segle VIII, l’alfabet llatí guanyà la w. I, més endavant, les llengües romàniques, entre elles, el català, desenvoluparen nous sons desconeguts de la llengua mare que calgué representar amb noves lletres, com la ce trencada, derivada gràficament de l’enllaç ci, i les palatals per a les quals hom recorregué a l’ús de dígrafs i, a vegades, de trígrafs.
El resultat, però, fou un alfabet molt eficaç, apte per reproduir per mitjà d’un nombre petit de signes tots els sons d’un munt de llengües. Neollatines, però també d’altre origen, com les germàniques. Actualment l’alfabet llatí és el més estès al món, el més fàcil d’aprendre, el més senzill d’usar i el més econòmic. Fixem-nos com n’és de diferent, per exemple, del xinès; aquest d’una notable complexitat.
A més, el nostre alfabet no sols és de bon escriure, sinó també de còmoda lectura. Car per identificar les seves lletres no cal desxifrar-les senceres. Només passant els ulls per llur meitat superior ja les podem reconèixer amb tota seguretat i llegir amb ben rapidament. Tothom en pot fer la prova intentant comprendre una línia de text tapant amb un regle, per exemple, la meitat inferior de la sèrie de lletres de la línia triada. Per bé que probablement no tots farem una lectura tan veloç com personatges de la categoria intel·lectual de D. Marcelino Menéndez Pelayo, de grata memòria, capaç de llegir una pàgina amb un parell de cops de vista!
original del segle XII-XIII. © Arxiu Diocesà de Solsona
Però els llibres manuscrits del nostre món occidental escrits en llatí, almenys fins al segle VI, tenien també algunes dificultats. De primer no solien separar les paraules en les línies de la pàgina. El romans quedaren tan captivats per la superior cultura dels grecs (Graecia capta cepit uictores) que àdhuc els imitaren en allò que era millorable, com l’escriptura contínua. Aquesta manera d’escriure els còdexs complicava la lectura. Particularment si era pública, car llavors s’havia de preparar prèviament per no incórrer en equivocacions que en aquells temps ja cristians podien ésser conceptualment greus. Per això la poc romanitzada Anglaterra i la mai conquerida Irlanda, incorporades a la Romània per llur pregona cristianització, foren les primeres a separar les paraules o membres de frase dels textos litúrgics. Aquesta reforma gràfica es veié útil també per als lectors cristians del continent i els seus llibres començaren a presentar igualment aquestes beneficioses separacions de mots.
D’altra banda, el llatí no era una llengua que usés l’accentuació gràfica. Nova dificultat per als lectors d’un auditori. D’aquí que calgués també assenyalar les síl·labes tòniques per mitjà d’una titlla sobre les vocals fortes. Així nasqueren els accents. També calia guiar l’entonació de la veu. I aparegueren els signes d’interrogació i d’admiració. Semblantment, hom trobà profitós d’assenylar les pauses en la frase. I sorgiren els signes de puntuació. I encara calgué idear la ratlleta per indicar el trencament sil·làbic d’un mot a final de línia, costum que s’estengué sols a partir del segle XI, per bé que nosaltres ja podem presumir d’un escrivà del segle IX, el prevere urgellès Sunyer, que innovà, el primer de tots, aquest procediment, malgrat que no seria seguit per ningú més fins passades un parell de centúries.
I la i grega, des de l’antiguitat, per no ésser confosa amb la xeix, sobretot quan aquesta tenia el segon traç molt allargat, va portar amb freqüència i llarg temps un puntet diacrític al damunt. La i llatina, pel contrari, no necessitava d’antuvi el puntet que actualment la caracteritza. Fou sols a partir de mitjan segle XI, quan l’escripura que llavors s’usava correntment, la minúscula carolina (mare de la humanística, que és la que encara fem servir en l’actualitat), començà a perdre la seva distintiva rodonesa i els traços de les lletres tendiren a fer-se trencats i angulosos. Llavors quan la i es trobava al costat d’una u, d’una ena o d’una ema, la seva presència quedava dissimulada entre els traços d’aquestes lletres més amples. Pensem en una paraula com minimi. Pobres is no es veien; quedaven més ocultes que un artista del mimetisme, com el mussol, apostat immòbil davant el tronc d’un arbre! Per això calgué marcar la seva presència amb una ratlleta al damunt, una ratlleta que amb el temps esdevingué el simple puntet que encara té ara, com el té la jota, filla seva.
I per marcar la presència dels monosíl·labs d’una sola lletra, com la preposició a o la conjunció o adverbi antic o, també els amanuenses, deferents amb els lectors, optaren per assenyalar-les amb un accent diacrític. Encara els podem trobar en edicions impreses de començos del segle passat.
I aquests signes, sovint tan incomprensiblement preterits per editors dels nostres textos antics, s’han de tenir sempre ben presents. Basta considerar un sol cas. No sempre els mots antics s’han pronunciat amb la mateixa accentuació que en l’actualitat: avui ésser, abans també essér; avui íntegre abans entègre; avui geméc, abans també gémec. I, quan es tracta de noms propis, no poques vegades ignorem com es pronunciaven. El nostre màxim coneixedor de la llengua, Joan Coromines, defensà sempre i amb tota la braó Guifre. Àdhuc feu l’excepció d’incloure aquest antropònim en el seu monumental diccionari de topònims per «reclamar respecte a la forma tradicional… atesa la importància nacional dels comtes d’aquest nom».
Però vet ací que un document original de final del segle XII o començos del XIII, conservat al ric Arxiu Diocesà de Solsona, que transmet una declaració testifical, aporta llum als lingüistes. En ell l’escrivà anònim accentuà els noms propis, entre els quals un ben visible Joan Guifré. I ens ofereix la demostració fefaent que els nostres avantpassats pronunciaven Guifré o Guifrè! Quin desencert neglegir la presència dels diacrítics antics, quina irreflexiva precipitació llur actual supressió!