Hi ha experiències que no es poden explicar amb paraules, perquè pertanyen a un llenguatge més profund que el de la raó. Hi ha trobades que no fan soroll i, tanmateix, transformen completament el cor. Això és el que ha succeït dins meu.
Durant molt de temps vaig pensar que la fe era una cosa que simplement es tenia o es perdia. Avui entenc que la fe també sap esperar, que roman en silenci i que, quan arriba el moment, reneix amb una força impossible d’imaginar. En mi ha ressorgit d’una manera tan inesperada com inefable.
La imatge de Jesús ha deixat de ser només una representació per convertir-se en una presència viva. No sabria dir en quin instant va passar, però alguna cosa es va despertar dins meu. Com si una part del meu ésser, adormida durant anys, hagués obert finalment els ulls. És una crida suau i, alhora, immensa; una necessitat que no neix de l’obligació, sinó de l’amor.
He descobert que Déu no s’imposa, sinó que espera. Espera pacientment fins que el cor està preparat per deixar-se trobar. I quan això passa, un comprèn que mai no havia estat sol, que Déu sempre hi era, sostenint-lo fins i tot en aquells moments en què semblava absent.
Des d’aleshores ha nascut en mi una necessitat nova, una necessitat que mai hauria imaginat sentir amb tanta intensitat: la de ser de Déu, la d’estimar Déu, la d’estimar Jesús i deixar que el seu amor transformi cada racó de la meva vida. Ja no es tracta només de creure, sinó d’estimar. D’aprendre a mirar el món amb els ulls de Crist i a estimar amb el seu mateix cor.
També he entès que l’Església no és només un edifici. És la casa de tots. La llar on ningú no hauria de sentir-se estrany, on les ferides troben consol, on el perdó és més gran que el judici i on l’amor de Déu es fa present en cada gest senzill. Entrar en una església ja no és només travessar una porta; és tornar a casa. A una casa que sempre havia estat oberta, esperant el moment del retorn.
No sé on em portarà aquest camí, però sí que sé qui camina al meu costat. I això m’és suficient. Perquè quan Déu desperta el cor, res no torna a ser igual. La fe deixa de ser una idea i es converteix en vida. Jesús deixa de ser només una figura de la història i esdevé company de camí. I l’amor de Déu deixa de ser un concepte per convertir-se en el lloc on l’ànima descansa.
Potser el miracle més gran no és veure coses extraordinàries, sinó descobrir que el cor encara pot renéixer. Que encara pot emocionar-se en pronunciar el nom de Jesús. Que encara pot sentir el desig de pregar, de fer silenci, de viure l’Evangeli i de tornar, una vegada i una altra, a la casa del Pare.
Ara sé que la fe no només ha tornat a mi: m’ha transformat. Ha despertat una part de mi que ni tan sols sabia que existia. I, des d’aquest despertar, només hi ha un desig que creix cada dia: caminar de la mà de Jesús, estimar Déu amb tot el cor i fer de la meva vida una resposta humil al seu amor infinit.