En bona part del segle XX, el marxisme va representar el gran intent de construir una explicació completa del món sense necessitat de Déu. El materialisme dialèctic afirmava que tota la realitat era matèria; el materialisme històric prometia que la història, impulsada pel conflicte polític i social, conduiria inexorablement a l’alliberament de la humanitat. El sentit de la vida no es trobava en la transcendència, sinó en la revolució.
La història, però, va desmentir aquesta promesa. Amb el fracàs del comunisme no només s’ensorrava un sistema polític; també desapareixia el relat que donava un sentit a un univers reduït exclusivament a la matèria. Si no existeix Déu, si la vida és fruit de l’atzar i la mort n’és el destí definitiu, què justifica finalment l’existència humana?
És en aquest buit on emergeix un nou materialisme. El seu epicentre simbòlic ja no és Moscou, sinó Silicon Valley. No pretén transformar la societat mitjançant la política, sinó superar la condició humana gràcies a la tecnologia. La informàtica, la intel·ligència artificial, la capacitat il·limitada d’emmagatzemar informació i els avenços biomèdics alimenten la idea que l’home pot redissenyar-se a si mateix.
Aquesta és la matriu filosòfica del posthumanisme i del transhumanisme, que a més tenen en la ideologia de gènere un potent aliat. El primer sosté que l’ésser humà és només una etapa provisional de l’evolució; el segon afirma que les seves limitacions biològiques poden i han de ser superades per la tècnica.
Alguns dels seus referents intel·lectuals són el físic Frank Tipler, que imagina una intel·ligència futura capaç de reconstruir totes les consciències humanes en una immensa computació còsmica, i també físic David Deutsch, l’autor de “La estructura de la realidad” per a qui el coneixement pot créixer sense límits i convertir la intel·ligència en el centre mateix de l’univers. En ambdós casos, la salvació deixa de venir de Déu per passar a dependre de la tecnologia.
És precisament aquest desafiament el que afronta Lleó XIV a la seva encíclica Magnifica Humanitas. El Papa hi afirma que la persona no es pot reduir a informació, que la consciència no és un procés computacional i que cap tecnologia no podrà substituir la llibertat moral, la responsabilitat ni l’obertura a Déu. Millorar les capacitats humanes no equival a perfeccionar la persona.
Aquesta és, probablement, la primera gran batalla intel·lectual del tercer mil·lenni. Si el segle XX va estar marcat pel debat entre cristianisme i marxisme, el segle XXI estarà determinat pel conflicte entre l’humanisme cristià i el nou materialisme tecnològic. Davant la promesa d’una immortalitat fabricada, Lleó XIV recorda una veritat molt més profunda: la plenitud de l’home no consisteix a deixar de ser humà, sinó a arribar a ser plenament humà en Crist.