Aquests últims dies han estat colpidors per al món rural. He rumiat força de la gran i trista realitat d’avui dia; l’abandonament silenciós del nostre llegat rural.
La meva generació sembla que no connecti, o potser directament ni vol connectar, amb el llegat dels nostres avis, una gran herència que ha d’anar passant de generació en generació. Ells sabien de primera mà el que costava guanyar-se la vida amb la suor del front. No tenien aquestes comoditats que tenim avui dia, com per exemple en un despatx; vivien de l’esforç diari, respectant el cicle de la terra. Sabien perfectament que el menjar sortia del sacrifici, cosa que avui dia ni es pensa.
Ho tenim pràcticament tot al nostre abast i de manera ben fàcil, però ens aturem a pensar en el sacrifici de la gent que hi ha darrere? No podem mirar el camp només com un paisatge bonic, al qual li faig fotografies i tot seguit les publico a les xarxes socials. El camp és la nostra identitat, el bressol d’on venim. Cada masia que s’ensorra i cada feixa que es cobreix de males herbes és una gran ferida oberta en el nostre llegat. Els nostres avis ens van deixar a l’abast molt més que un tros de terra; ens van deixar una manera de viure basada en la dignitat, el suport mutu i un gran profund respecte per a la creació que avui dia corre el risc d’extingir-se per a la nostra indiferència urbana.
Nosaltres, aquesta generació, hem de prosseguir aquesta història. Hem de ser eixes mans joves, que agafem amb orgull aquest relleu, com una autèntica crida de llibertat i responsabilitat, amb ganes de connectar amb la creació i de fer córrer de generació en generació aquest bonic llegat. Ens toca agafar l’arada i lluitar amb valentia perquè aquest el crit de la terra no s’apagui, i torni a ser font de vida i futur per a tothom.