L’escassetat de preveres és una de les qüestions pastorals més rellevants que afronta avui l’Església a Europa i, de manera particular, a Espanya. Davant aquesta realitat, el llibre Parròquies dirigides per laics ofereix una reflexió teològica i canònica sobre una possibilitat prevista pel dret de l’Església, però encara poc coneguda i aplicada: la participació de fidels no ordenats en la cura pastoral d’una parròquia, d’acord amb el cànon 517 §2 del Codi de Dret Canònic.
L’obra s’inscriu en el context d’una Església que viu un profund canvi d’època. Sense caure en lectures catastrofistes, l’autor constata que la disminució de les vocacions sacerdotals obliga a cercar noves formes d’organització pastoral que permetin mantenir viva la presència de les comunitats cristianes. La recent visita del papa Lleó XIV a Espanya, amb la seva crida a construir una societat inspirada en l’Evangeli i en la doctrina social de l’Església, serveix de marc per plantejar aquesta reflexió.
La pregunta central és clara: fins a quin punt un laic o una laica, un religiós o una religiosa no preveres, una comunitat de vida consagrada o un diaca poden assumir responsabilitats en la direcció pastoral d’una parròquia? L’autor respon a aquesta qüestió des d’una lectura acurada del dret canònic i, sobretot, des de la teologia del Concili Vaticà II.
Un dels aspectes més destacats del llibre és la interpretació del cànon 517 §2, que permet al bisbe diocesà, quan la manca de preveres ho fa necessari, encomanar a fidels no ordenats la participació en l’exercici de la cura pastoral d’una parròquia, sota la responsabilitat d’un prevere moderador. L’obra analitza amb rigor els límits i les possibilitats d’aquesta figura jurídica, sovint interpretada només des d’una perspectiva pràctica.
Tanmateix, el llibre va més enllà de l’anàlisi jurídica. L’autor considera que la clau es troba en una lectura renovada de la constitució Lumen gentium, on conviuen dues perspectives complementàries: l’eclesiologia baptismal, que posa en relleu la igual dignitat de tots els batejats, i l’eclesiologia eucarística, que explica la diversitat de ministeris i serveis dins l’únic Poble de Déu.
Des d’aquesta perspectiva, el ministeri ordenat conserva la seva especificitat insubstituïble, especialment en la celebració de l’Eucaristia, on el prevere actua in persona Christi. Al mateix temps, tots els fidels són cridats, en virtut del Baptisme, a participar activament en la missió evangelitzadora de l’Església i a assumir responsabilitats reals en la vida de les comunitats, cadascú segons la seva vocació i els seus carismes.
L’obra també dialoga amb el desenvolupament recent de la reflexió canònica sobre l’exercici de la potestat de govern a l’Església, especialment després de les reformes impulsades pel papa Francesc, que han afavorit una major participació dels laics —també de les dones— en diversos organismes de govern eclesial.
L’autor no presenta el cànon 517 §2 com una solució definitiva a la manca de vocacions, ni tampoc com una alternativa al ministeri sacerdotal. Més aviat el considera una expressió de la capacitat de l’Església per respondre amb creativitat i fidelitat als reptes pastorals del nostre temps, sempre sota la guia de l’Esperit Sant.
Es tracta, en definitiva, d’una aportació sòlida, ben documentada i d’indubtable interès tant per als estudiosos del dret canònic i de l’eclesiologia com per als responsables pastorals que busquen criteris per afrontar els desafiaments que planteja la reorganització de les comunitats parroquials en un context de progressiva disminució del nombre de preveres.