Només una de cada quatre persones en situació de carrer té previsió d’accedir a un allotjament i deixar de viure al ras. A més, la pèrdua de l’habitatge es detecta com una de les principals vies d’entrada al carrer: un 35,3% de les persones que viuen al ras declaren que el darrer habitatge que van tenir era de lloguer (26,8%) o de propietat (8,5%). Les dades, recollides a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar (2025), d’Arrels Fundació, mostren un increment significatiu de les persones que fa menys de sis mesos que estan al carrer i una cronificació de les que porten més temps al ras.
La problemàtica del sensellarisme a la ciutat de Barcelona s’ha anat modificant. Hi ha més gent vivint al carrer (1.982 persones, segons l’últim recompte d’Arrels Fundació, de desembre del 2025) i les persones ja no dormen als mateixos espais. Si bé Ciutat Vella era històricament el municipi on més persones sense llar es concentraven, el mapa de l’últim recompte va detectar que les persones s’estan desplaçant als marges de la ciutat i que ara Sants-Montjuïc és el districte on dormen més persones. Les dades de l’informe sorgeixen de les enquestes a 676 persones que dormien al ras el juny de l’any passat.
El sensellarisme és un procés dinàmic. Entrar-hi és la transició des d’una situació d’habitatge estable cap a una situació d’exclusió residencial o manca d’habitatge adequat. De fet, la pràctica totalitat (92,7%) de les persones en situació de carrer han viscut en un habitatge estable al llarg de la seva vida.
El sensellarisme i el carrer no són un punt d’inici, sinó el resultat d’un procés d’exclusió residencial que recull un contínuum de situacions residencials precàries. Trobar-se en situació de carrer no s’esdevé per una sola causa ni per casualitat. Enguany, els factors relacionats amb problemàtiques d’habitatge (18%) i els processos migratoris (18%) se situen com els principals motius expressats.
La pèrdua de l’habitatge es detecta com una de les principals vies d’entrada al carrer, tot i que pot no ser immediata sinó progressiva. Un 35,3% de les persones que viuen al carrer declaren que el darrer habitatge que van tenir era de lloguer (26,8%) o de propietat (8,5%).
A més, es fan paleses les dificultats del sistema de protecció per prevenir les entrades a carrer: les situacions d’habitatge insegur representen un 23,3%. Això ens diu que moltes persones ja es trobaven en situacions d’exclusió residencial abans d’arribar a viure al carrer, com, per exemple, viure amb familiars o amistats sense contracte (17,7%) o viure en habitatge ocupat (5,6%).
En darrer lloc, destaca el fet que un 36,6% de les persones que viuen al carrer fa menys de sis mesos que es troba en aquesta situació. El percentatge de persones que comencen a viure al carrer augmenta en 7 punts (en 2023 era del 29,5).
De manera paral·lela, les dades de l’informe palesen que no s’està reduint la cronificació: les persones que viuen al carrer, una vegada han caigut en aquesta situació, no se’n surten fàcilment. Així, tot i que la mitjana de temps d’estada al carrer ha baixat dels 4 anys i 5 mesos (2023) a 3 anys i 6 mesos, per la incorporació de moltes persones noves a la franja entre 0 i 6 mesos al carrer i no perquè desaparegui la cronificació.
Paral·lelament, persisteixen situacions de cronificació, amb una part rellevant de persones que fa més de 5 anys que dorm al carrer. D’una banda, augmenten les situacions recents, amb un increment significatiu de les persones que fa menys de 6 mesos que viuen al carrer. De l’altra, tot i una lleugera reducció, persisteixen situacions de cronificació, amb una part rellevant de persones que fa més de 5 anys que hi són. Les persones que entren en situació de sensellarisme de carrer, difícilment en surten.
La temporalitat dels recursos residencials per a persones sense llar fa que les persones en situació de carrer passin per albergs (13,3%), hostals i pensions (6,6%) o habitatges amb suport de serveis socials o entitats (4,4%), però que tornin a dormir al ras. Un 24,3% de les persones han estat en recursos residencials temporals i han anat, o retornat, a una situació de carrer. Aquest fet apunta a un marge de millora en la política pública a l’hora d’oferir recursos residencials estables.
L’anàlisi de la recurrència al carrer posa de manifest les dificultats per sortir de la situació. El 34,3% de les persones que viuen al ras han viscut altres episodis de sensellarisme al llarg de la seva vida. Tot i això, el 62,7% no han viscut episodis previs de carrer, fet que indica que una part majoritària es troba en aquesta situació per primera vegada.