Hi ha qui busca Déu en les grans respostes. D’altres, en els miracles, però Jesucrist ens ensenya una manera diferent de trobar-lo: en un gest de misericòrdia, en una mà estesa, en una mirada que no jutja…
L’amor de Déu no fa soroll. No obliga, no força ni exigeix, sinó que té la paciència de qui coneix el cor humà i continua estimant fins i tot quan ens allunyem.
Jesús és el rostre d’aquest amor, és a dir, no estima perquè siguem perfectes; ens estima perquè som seus. I és precisament aquest amor el que ens transforma I el que ens convida a començar de nou tantes vegades com calgui.
Potser la fe no consisteix a tenir totes les respostes, sinó a atrevir-se a caminar sabent que mai no ho fem sols perquè Déu i Jesús no ens promet una vida sense dificultats, sinó una presència que no ens abandona mai. I, al capdavall, potser aquesta és la veritat més senzilla i més profunda de totes: quan estimem de veritat, quan perdonem, quan acompanyem algú en el seu dolor o compartim esperança amb qui l’ha perduda, és aleshores quan una petita part de Déu es fa visible en el món.
Perquè Déu és amor. I cada acte d’amor sincer és una manera silenciosa de fer-lo present entre nosaltres.