Escrivia Josep Pla que el foc, fora de la llar o de la cuina, sempre li havia fet una por indescriptible. Anit, a Calonge, molts veïns des del pont de l’Illa i des de la carretera de Romanyà, contemplaven amb una barreja de por, de curiositat, d’impotència i de ràbia, les altes flames que emergien de la muntanya de la Creu, cremant xalets de les urbanitzacions Mas Ambròs i Vescomtat de Cabanyes.
Abans d’aquest incendi, el massís de les Gavarres havia patit altres ensurts notables com el de fa quatre anys a Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, però cap d’ells no havia assolit la magnitud ni el potencial destructor d’aquest últim gran foc forestal. Arran d’aquest greu incendi, alguns lamentaven la deixadesa dels nostres boscos.
Fins a mitjans del segle XX, els antics alzinars i suredes de les Gavarres s’aprofitaven de manera integral per a l’agricultura, la ramaderia i l’extracció de suro per a la indústria tapera, la cuita de calç i la producció de carbó vegetal. Els boscos eren carbonats, és a dir la fusta dels arbres es transformava en carbó vegetal. Ho feien colles de bosquetans procedents de les rodalies del massís i, en els moments de màxima activitat, hi arribaven també colles procedents de la Cerdanya -els anomenats cerdans-, del sud del País Valencià, de Múrcia o, fins i tot, del sud d’Itàlia i de Sicília.
Avui, pràcticament, no hi ha cultura de bosc. L’abandonament rural i l’urbanisme han creat una societat desconnectada de la natura; sovint es veu el bosc només com un espai de lleure i no com un entorn viu que requereix gestió.
Que aquest gran incendi sigui un motiu de reflexió, de planejament, d’emprendre iniciatives concretes. Tradicionalment, els sants que s’invoquen per protegir o demanar ajuda contra els incendis i el foc són Sant Antoni Abat, Sant Llorenç i Sant Roc. A ells ens encomanem.