M’agradaria que dediquéssiu un moment a recordar els estius de quan éreu nens. Dies de jugar al carrer, a la porta de casa amb els veïns, mentre els avis treien les cadires i s’asseien a la fresca. Dies d’acompanyar els avis a fer encàrrecs, o d’acompanyar els pares a la feina. Fins i tot de donar-los un cop de mà amb coses de la feina: despatxar a la botiga, portar comandes, fer inventari… Dies al poble, on es tenia molta més llibertat que a la ciutat: fer voltes amb bici, anar al riu, fer una cabana al bosc, jugar a fet i amagar… Dies de jugar al veig-veig amb la tia, o enfonsar la flota. Amb paper i llapis n’hi havia prou. Cantar cançons, fer avions de paper o cuinar un pa de pessic per berenar. I pràcticament no tenim fotos d’aquells estius. Alguna foto borrosa que encara ens fa un somriure.
I ara m’agradaria que intentéssim comparar aquells estius amb els d’ara. Grans vacances somiades, però jocs en solitari o, si és amb una altra persona, amb una pantalla pel mig. Hores de pantalles, encara que estiguem al lloc més bonic del món.
Avui estem ansiosos per oferir als nens les millors vacances possibles. Grans viatges, la millor platja amb tots els utensilis imaginables, parcs aquàtics o d’atraccions… Grans “coses”, però molt poca presència. Després ens sorprèn que de grans aparegui el FOMO, aquesta sensació que descriuen molts joves que un sempre s’està perdent una mica millor. Sembla que l’estiu només val la pena si és ple de plans extraordinaris. Però allò extraordinari gairebé mai depèn del pla, sinó de amb qui i com ho vivim.
El més valuós que els podem regalar és la nostra presència. Si ens ofereix alguna cosa l’estiu és temps. Temps per aturar, desconnectar, estar presents, mirar-nos, parlar i jugar. Temps per sortir a “fer una volta” sense saber molt bé on anirem i deixar que la imaginació faci la resta. Temps per esquivar junts l’avorriment fins que aparegui una idea enginyosa.
Reconec que fer una volta sense rumb, acompanyar un avi al mercat, preparar el sopar entre tots o seure a xerrar a la sobretaula no són activitats “instagramejables”. Però precisament hi ha conversa, aprenentatge, responsabilitat i records. Perquè els nens no recordaran la mida de l’inflable de la platja, però sí qui els va ensenyar a fer un avió de paper, qui els esperava en tornar amb bicicleta o qui va tenir temps per asseure’s a jugar una partida de cartes amb ells.
Regalarem als nostres nens un estiu com els d’abans. Que si es posava la tele fos per estar junts, veure-la junts i comentar-la junts. Tant era “el que fessin fora”. Potser un estiu com els d’abans no consisteixi a renunciar a les comoditats d’avui, sinó a recuperar allò que mai no hauria d’haver passat de moda, i que continua estant al nostre abast: el temps compartit.