“El meu viure és Crist” Aquesta era la divisa que va escollir l’Assumpta Bardolet i Pujol per la seva professió monàstica. Era filla de Torelló, nascuda abans de la guerra, el 1926. Sisena de vuit germans, per a ella la família era molt important. Jo crec que no s’entendria l’Assumpta sense l’educació i els valors que havia rebut de casa: responsable, treballadora, educada i persona de molta fe. Així era ella i és també com recordo la seva germana Antònia i el seu germà petit, el Pare abat Sebastià Bardolet, el “pobre nano” com se li escapava d’anomenar-lo ella. Però per l’Assumpta el seu viure era Crist i, cridada per Ell, va deixar-ho tot per abraçar la vida benedictina.
Quan la vaig conèixer, ja era gran, però se li endevinava la saviesa, el saber estar i el sentit de la feina ben feta. Encara feia molts serveis de porteria i el seu somriure i la seva acollida van quedar gravats al cor de molta gent.
La Gna. Assumpta era una columna per la nostra comunitat, una d’aquelles pedres vives fermes, constants, entregades que sense fer molt de soroll ni necessitar cap privilegi sostenen el temple de la comunitat.
A la infermeria no va donar molta feina i per la que donava sempre tenia paraules d’agraïment cap a les qui la cuidàvem. Des que va morir el Pare Sebastià, el mes de setembre passat, conscient que ja no li quedava cap dels germans ni germanes de la família, l’Assumpta va anar perdent forces i facultats. Li quedava l’últim esforç de seguir donant-se i ho feia de goig, participant a les pregàries, les recreacions i tots els actes de la comunitat que podia. Recordo que fa algues setmanes, un vespre, la vaig sentir parlar sola a la seva cel·la repetint en veu alta: “Déu meu, t’ho dono tot, tot, tot… ja no vull res, pren-ho tot, ho pots repartir tot, jo no vull res...” paraules que sortien d’un cor sincer, cansat, generós, devot… El meu viure és Crist havia dit de jove i va ser fidel a aquesta divisa fins el final.
L’any passat vam celebrar el seu 75è aniversari de professió al costat de la Gna. Maria Mercè. Tenir germanes celebrant tants anys de vida monàstica és un gran do per la comunitat. Les monges grans són un referent per a les que les seguim. Admirem el seu coratge, la seva fortalesa, la seva constància i, per damunt de tot, la seva fe i la seva capacitat d’estimar i fer comunitat. Gràcies, Assumpta! Gràcies ser-hi i per obrir camí! Gràcies per fer de Crist el teu viure! Que Déu et beneeixi i et guardi fins al cel!