El problema neix del fet que l’evangeli no presenta mai de manera explícita Jesús amb un somriure als llavis. Tanmateix, en cadascuna de les seves pàgines, la Bíblia revela que tot el que Déu fa i diu es presenta en un context de confiança, d’optimisme, de simpatia i d’alegria. Ella sap que un Déu que mai no somriu no podria ordenar la celebració de festes enmig de l’alegria. L’alegria de Déu molts cops s’expressa amb la imatge de l’espòs el dia de la seves noces: “Com un jove posseeix la seva esposa, el teu Déu s’alegrarà de tenir-te, com el nuvi s’alegra de tenir la núvia” (Is 62,5). Es tracta de l’alegria comunicativa i popular de la festa, la qual Déu ordena al seu poble. És en la festa on Israel mostra què vol dir retre culte a Déu. Per això, no hi pot haver festa i alegria, sense somriure. Com pot manar la festa i la joia als seus fidels un Déu incapaç de somriure?
Per tant, no és possible imaginar Jesús, Fill del Déu de l’alegria i portador de l’evangeli (la bona nova), sense somriure. L’evangeli no al·ludeix mai al somriure de Jesús perquè no és una biografia interessada en tots els detalls de la seva vida. Tampoc no s’hi esmenta mai la forma o el color dels seus cabells, del seu nas, del to de la seva veu, el color dels seus ulls, la forma de les seves mans, la seva constitució física o la seva estatura. Són coses que no es descriuen, perquè els evangelis consideren els lectors suficientment intel·ligents com per intuir i imaginar aquestes coses de l’experiència humana elemental.