El diumenge 14 de juny vaig ser ordenat sacerdot a l’Església abacial de Poblet. Només havien passat 4 dies des de la inoblidable visita del papa Lleó 14 a la Sagrada Família i a Barcelona. Per a mi van ser també inoblidables els set anys de ministeri diaconal que vaig viure fent els estudis de teologia bíblica a Roma i al monestir. M’agrada aquesta conjunció dels números, molt bíblics, 14 i 7, que són com una expressió de la divina providència en la meva vida.
Haver estat present a la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família va ser com un preludi apoteòsic del desitjat dia 14 de juny, quan podria veure com es completava la meva persona i la meva vida de monjo amb el do de viure el nou ministeri del sacerdoci. Aquesta gràcia havia estat molt desitjada i esperada per la meva comunitat i per moltes persones que havien pregat per mi. El set anys de diaconat van ser la preparació necessària i idònia per aquest gran dia de l’ordenació. Ells van ser l’escola on vaig aprendre que el servei de la caritat és el centre de la vida d’un monjo.
La cerimònia de l’ordenació va ser animada i protagonitzada per la música, el cant gregorià, la preciosa homilia de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, i els nombrosos amics que ens van acompanyar. Tot això va omplir completament l’església. La cura delicada per la litúrgia i la preparació de gran diversitat de detalls és propi del bon gust que caracteritza als monjos. El calze i la patena, confeccionats per la nissaga Capdevila de Barcelona, recull gran quantitat de motius de l’AT i el NT, donant-me una ocasió per expressar i compartir en aquests objectes sagrats la meva passió pels estudis bíblics.
Crec que el moment més important va ser quan les meves mans van ser ungides amb el sant crisma pel Sr. Bisbe. En aquell oli, gairebé altre sagrament, vaig rebre l’Esperit Sant, perquè les meves mans passaren a ser com les de nostre Senyor Jesucrist, besades per les persones que s’apropaven per rebre la benedicció d’un nou monjo-sacerdot.
Tots aquests petons revelaven que el monjo no és algú que s’allunya dels seus semblants per tancar-se hermèticament darrera uns murs. El monestir és una escola que ens ensenya a servir als nostres germans. L’ordenació intensifica la vocació de servir als altres. La unció compromet més i més en el servei humil dels nostres germans i de tots els qui s’encomanin a nosaltres, allunyant-nos completament de qualsevol voluntat de poder i de domini.
El monestir és una escola que ens ensenya a servir als nostres germans
Penso que el monjo-sacerdot ajuda humilment a que cada ésser humà, cada criatura que existeix en aquest món, se sàpiga descobrir en la dignitat infinita de ser un fill i una filla de Déu. El do rebut dels sagraments fa que cada persona amb la que entrem en contacte desvetlli el valor infinit d’aquella dignitat humana que, malauradament, moltes circumstàncies del nostre món obscureixen, amb la reducció de la persona a un simple número, un algorisme, un individu, un mitjà per ser sotmès a l’abús o l’explotació.