Durant molt de temps vaig pensar que la meva lluita contra el TCA era només una batalla contra el meu cos. Creia que el problema era el reflex del mirall, el número de la bàscula o aquella idea de perfecció que perseguia sense descans. Però amb els anys he entès que tot allò era només la superfície d’una ferida molt més profunda.
Vaig viure moments de por, d’obsessió i d’un sofriment silenciós que sovint amagava darrere d’un somriure. Hi havia dies en què el meu valor semblava dependre exclusivament de la meva aparença o del control que era capaç d’exercir sobre mi mateix. Sense adonar-me’n, buscava fora allò que només podia trobar dins meu: acceptació, pau i amor.
Avui, quan miro enrere, no veig únicament una etapa difícil. Veig també una lliçó. Un missatge. Una senyal que en aquell moment era incapaç d’entendre. Ara sé que Déu no em castigava ni m’abandonava. Al contrari, intentava mostrar-me que havia construït part de la meva identitat sobre fonaments massa fràgils. Em convidava a deixar de perseguir la perfecció per començar a buscar la veritat.
La senyal no va arribar de manera sobtada. No va aparèixer en forma de miracle ni de resposta immediata. Va arribar a poc a poc, en les persones que em van ajudar quan més ho necessitava, en les paraules que em van reconfortar, en la força que trobava cada vegada que decidia continuar endavant. Va arribar quan vaig comprendre que el meu valor no depenia del meu físic, sinó de qui soc realment.
Amb el temps he entès que Déu volia ensenyar-me una cosa essencial: que no cal ser perfecte per ser estimat. Que el meu cos no era l’enemic. Que la vida és molt més gran que una obsessió. I que, sovint, les ferides que més mal ens fan són també les que més ens transformen.
No dono gràcies pel sofriment, però sí per tot allò que vaig aprendre a través d’ell. Perquè gràcies a aquella experiència vaig descobrir la meva fragilitat, però també una fortalesa que desconeixia. Vaig aprendre que caure no és fracassar i que demanar ajuda és un acte de valentia.
Avui continuo aprenent. Continuo tenint dies bons i dies difícils. Però ja no camino buscant la perfecció. Camino buscant sentit. I quan miro enrere, m’adono que fins i tot en els moments més foscos hi havia una llum que m’acompanyava, encara que jo no fos capaç de veure-la.
Potser aquesta era la senyal que Déu em volia donar des del principi: que, fins i tot quan jo em perdia a mi mateix, Ell mai no va deixar de trobar-me.