Hi ha paraules de l’Evangeli que no pertanyen al passat. Travessen els segles perquè conserven intacta la seva força. No són només un record d’allò que Jesús va dir als seus deixebles; són una paraula viva que continua adreçant-se a cadascun de nosaltres, avui, aquí i ara.
Entre totes elles, n’hi ha una d’una senzillesa desconcertant: «M’estimes?».
No és una pregunta per satisfer la curiositat de Déu. Ell ja coneix el nostre cor millor que nosaltres mateixos. És una pregunta que ens ajuda a descobrir qui som i què ocupa realment el centre de la nostra vida.
Vivim envoltats de preguntes que reclamen una resposta immediata: què hem de fer, què hem d’aconseguir, què hem de comprar, on hem d’anar. Però n’hi ha una que sovint queda amagada sota el soroll quotidià. És la pregunta essencial, aquella que dona sentit a totes les altres: què estimo de debò?
El Senyor no ens pregunta quants coneixements religiosos tenim, ni quants actes hem organitzat, ni tan sols quantes pràctiques de pietat complim. Ens pregunta pel nostre amor. Perquè sap que només l’amor transforma una vida i li dona plenitud.
Quan l’amor desapareix, la fe es converteix en rutina. La pregària esdevé una obligació. El servei es transforma en una càrrega. Però quan hi ha amor, fins i tot els gestos més petits adquireixen una profunditat inesperada i deixen una petjada duradora.
Potser el gran repte dels cristians del nostre temps no és defensar millor les seves idees, sinó tornar a escoltar aquesta pregunta en el silenci del cor. Una pregunta que no condemna, que no humilia i que no exigeix perfecció. Només demana sinceritat.
Déu no espera respostes brillants. Espera un cor disponible. Com Pere, també nosaltres podríem respondre amb totes les nostres fragilitats: «Senyor, vós ho sabeu tot; sabeu que us estimo». Aquesta confessió, feta amb humilitat, val més que moltes paraules i molts discursos.
Potser la renovació de l’Església començarà el dia que deixem de preocupar-nos tant per les grans estratègies i tornem a donar importància a aquesta pregunta discreta que el Senyor continua repetint en el més íntim de la nostra consciència.
Perquè, al final, la qualitat d’una vida no es mesura pel que hem acumulat, ni pel prestigi que hem assolit, sinó per la capacitat d’estimar. I aquesta és, avui com ahir, la pregunta que el Senyor no deixa de fer-nos.