Avui Roma està engalanada: celebra la solemnitat dels sants patrons de la ciutat, Pere i Pau. Les catifes de flors —les infiorate, com es diu en italià— que trepitgen la Via della Conciliazione, mesuren la magnitud de la festivitat.
Dos sants que demostren com, malgrat les diferències de caràcter, d’origen o de formació, la meta final de la vida —la santedat— és assolible. I no només això: ambdós, cridats per Jesús, sense ser uniformes, van viure en la unitat. Avui, a l’Àngelus, el papa Lleó ho ha expressat dient que l’Evangeli és “comprès i anunciat” per ambdós amb “un accent específic”, i que l’Esperit Sant “va voler que no s’amaguessin les seves divergències”. En el col·legi dels Apòstols, Pere i Pau no van ser “adversaris” —malgrat que moltes vegades se’ls hagi volgut enfrontar— sinó “gairebé el símbol de moltes altres diversitats que l’únic Esperit compon en unitat”.
Un testimoni que, com ha afirmat el Pontífex, va contribuir de manera determinant que la presència cristiana en la història estigués “orientada no al domini, sinó al servei, a la unitat i a la reconciliació”. La unitat en la diversitat, o més ben dit, la riquesa que neix precisament d’ella a partir dels diferents carismes i caràcters. Les estàtues dels dos sants que presideixen la plaça de Sant Pere recorden precisament aquesta clau: la comunió i la unitat dins l’Església, sota l’exemple dels sants, han estat, són i segueixen sent el segell que Lleó XIV ha volgut prioritzar: In illo uno unum.