La diòcesi de Girona compta des del 21 de juny amb un nou diaca permanent. L’historiador de l’art Marc Sureda i Jubany, estretament vinculat a la catedral de Girona des de fa més de 35 anys, ha estat ordenat diaca després d’un procés de discerniment iniciat arran de la crida del bisbe fra Octavi Vilà. Casat i pare de família, explica com està vivint aquesta nova etapa, la relació entre la seva vocació i la professió, i reivindica la identitat del diaconat permanent.
Han passat pocs dies des de la seva ordenació. Amb quines sensacions recorda aquella celebració a la catedral de Girona?
Encara n’estic paint algunes coses. Ho recordo amb molt d’agraïment i molta il·lusió. Ara, gràcies a les fotografies, puc tornar a veure moments de la celebració des de fora, gairebé com si li haguessin passat a una altra persona. A poc a poc vaig interioritzant tot el que he viscut. Per molt que hi hagi hagut un temps de preparació, fins que no t’hi trobes no acabes de ser conscient del que significa.
Abans de l’ordenació, va explicar que la crida al diaconat li va arribar a través del bisbe fra Octavi Vilà. Com va ser?
Als diaques sempre els crida el bisbe. És una crida que et fa Déu, però també es val de mediacions, de camins i de circumstàncies que són oportunes. En el meu cas, no va començar amb un discerniment personal molt definit, sinó amb una pregunta del bisbe de Girona: si havia pensat mai en el diaconat. Vaig poder respondre-li sincerament que sí. Hi havia pensat des del punt de vista d’una vocació interior, però també em semblava que, per les circumstàncies de la meva vida, encara faltava temps. El meu fill encara és petit i jo feia poc que havia canviat de feina. Pensava que potser seria una possibilitat més endavant.
No obstant, aquella pregunta va ser l’inici d’un camí de discerniment. Es tractava de veure si aquell pensament que jo ja tenia encaixava amb la crida concreta que em feia l’Església. Va anar madurant fins que vaig poder dir que sí, no només al fet d’haver-hi pensat, sinó també a emprendre aquest camí.
“Es pot créixer en la fe de moltes maneres, però en el meu cas el servei litúrgic ha estat una manera de profundir en el contingut de la fe”
La seva trajectòria està molt vinculada a la catedral de Girona. Quin paper ha tingut aquest servei en la seva vocació?
Ha estat fonamental. Durant més de trenta-cinc anys he servit a la catedral. Hi vaig arribar inicialment fascinat per l’edifici, però aquell interès també va anar fent un camí propi. Fins i tot la meva tesi doctoral està relacionada amb el patrimoni de la catedral. En un moment determinat, mossèn Genís Baldirons, que era mestre de cerimònies, em va proposar de fer el servei litúrgic, i així vaig començar. Per a mi, aquest servei ha estat una autèntica escola de fe. Es pot créixer en la fe de moltes maneres, però en el meu cas el servei litúrgic ha estat una manera d’aprofundir en el contingut de la fe, en la seva celebració i també en la seva expressió.
La seva professió també ha estat molt vinculada al patrimoni religiós. Com es relaciona la vocació i la vida laboral?
Actualment soc director tècnic de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, a Barcelona. Vaig estudiar Història, inicialment amb una orientació més arqueològica, però després em vaig especialitzar en l’arqueologia dels edificis religiosos, l’arquitectura medieval i les obres d’art relacionades amb la litúrgia. L’any 2008 vaig incorporar-me al Museu Episcopal de Vic com a conservador, una responsabilitat que vaig exercir fins al 2024. L’estudi d’aquestes col·leccions d’art religiós també ha anat acompanyant el meu desenvolupament professional.
Hi ha una afinitat personal envers aquests temes, però no diria que dedicar-me a la història de l’art m’hagi portat necessàriament al diaconat. Cada disciplina té la seva manera de treballar. Ara bé, sí que hi ha hagut una connexió molt orgànica entre totes dues dimensions, que s’han anat complementant al llarg dels anys.
“Per explicar correctament aquestes obres d’art també cal tenir presents la teologia, la litúrgia i el seu significat”
També participa en el projecte Catalonia Sacra. Què aporta aquesta iniciativa?
És un projecte de posada en valor del patrimoni de les diòcesis amb seu a Catalunya. M’ha permès conèixer altres realitats eclesials i contribuir a explicar el ric patrimoni de l’Església. Per explicar correctament aquestes obres d’art també cal tenir presents la teologia, la litúrgia i el seu significat. Tot això també ha tingut una connexió molt natural amb aquest procés que he viscut.
“Durant tot el procés ha estat fonamental l’acompanyament de la meva esposa”
Com afronta aquesta nova etapa com a diaca permanent, sent també espòs i pare de família?
Es complementen bé, encara que literalment només porto quatre dies com a diaca. Durant tot el procés ha estat fonamental l’acompanyament de la meva esposa. De fet, això és una realitat poc coneguda: un home casat no pot ser ordenat diaca sense el consentiment de la seva dona. Ella va donar aquest consentiment i em va expressar el seu suport incondicional.
Jo no entendria aquest camí sense haver viscut abans la vocació matrimonial i familiar. Sense aquest recorregut no em sentiria amb totes les eines que m’han permès respondre afirmativament a aquesta crida. Per a mi, era el camí que havia de fer.
“Qui senti aquesta inquietud hauria d’afegir-hi pregària i deixar-se acompanyar per l’Església”
Quin missatge donaria a aquells que es plantegen la vocació al diaconat?
És un ministeri molt bonic i amb una identitat pròpia. No significa ser un “semicapellà”. És cert que el diaconat permanent es va recuperar després del Concili Vaticà II i que encara hi ha aspectes que l’Església ha d’acabar de desenvolupar, però la litúrgia deixa molt clares quines són les funcions del diaca, i són precioses. Per això val la pena mirar-se aquest ministeri per ell mateix.
També diria que Déu crida, i que es pot valer de maneres molt diferents per fer-ho. Qui senti aquesta inquietud hauria d’afegir-hi pregària i deixar-se acompanyar per l’Església. En el meu cas, aquest acompanyament ha estat molt important per discernir la vocació i descobrir quin era el camí que el Senyor em demanava.