Em trobo escoltant de fons una cançó de Lluís Llach, d’aquelles que et transporten a les teves arrels i et conviden a mirar per la finestra amb calma. Precisament en aquest silenci m’ha vingut una reflexió força interessant al cap. Vivim en un món on tot, o quasi tot, és pur estrès; estem constantment pendents de les pantalles, atents a si rebem l’última notificació. Jo la primera, no ho nego pas. A més, transcorrem entre les feines i les obligacions del dia a dia amb pressió que fa que acabem ben afeixugats. Més d’un cop m’he fixat en diverses Influencers de les xarxes socials que ens intenten vendre ara, com una “nova moda”, el que en diuen la vida saludable i la cura personal. La gran realitat és que de modern no en té absolutament res.
Un temps enrere em vaig topar amb la figura de santa Hildegarda de Bingen, monja benedictina del segle XII. Avui en dia encara podem disposar dels seus grans llegats tradicionals, i us ben asseguro que no té res a veure amb tot el que es diu per internet avui dia. Hildegarda fou una dona amb una gran força i amb els peus a terra: li agradava passar el dia a l’hort del convent, olorar la pluja i cuinar directament del fruit de la terra per als malalts. Per a Hildegarda, la creació era la gran farmaciola que Déu nostre senyor ens ha regalat. Ella veia la carícia del pare en cada fulla oberta de cara al sol. Hi ha una paraula que em va atraure especialment quan vaig començar a investigar sobre Hildegarda: la viriditas: Explicava que Déu posa una força verda, fresca i plena de vida dins de cada planta, arbre i persona.
Els nostres avis han sabut des de ben petits que una infusió de timó (la nostra farigola) va força bé per a curar el refredat, o que la camamilla desinflama i treu el mal de ventre. Tinc la gran sort d’haver pogut compartir grans savieses com aquesta amb els avis, i de mantenir així la tradició familiar. Però m’he adonat alhora que no tothom de la meva edat ha tingut aquesta sort, per dir-ho d’alguna manera, i molts joves veuen tot això com una cosa antiga o un costum del passat.
Jo personalment hi ha dues plantes que més faig servir per a cuidar-me: la farigola i l’artemisa. Però, realment, de tot això, amb el que més em quedo és amb les estones compartides amb els avis, moments sagrats en els quals deixes de banda tot aparell electrònic per a redescobrir llegats tradicionals com un d’ells el d’Hildegarda, una gran lliçó de respecte i gratitud cap a la terra que ens alimenta.
Apropeu-vos a les vostres arrels familiars, connecteu amb la natura i redescobriu a Hildegarda, encara avui dia continuï sent una gran figura, sense oblidar pas que fou proclamada doctora de l’Església l’any 2012. No us deixeu emportar per les modes passatgeres del món digital, tornem a les tradicions familiars de sempre!