Nascuda a Barcelona, Yolanda Ruiz és diplomada en Treball Social. Ha treballat com a educadora social i treballadora social en diversos centres residencials d’acció educativa (CRAE), i també fent seguiment de famílies beneficiàries del PIRMI i coordinant cursos de treballadores familiars, principalment. Treballa a Càritas des de fa vint-i-sis anys. Actualment, és cap d’Acció Social de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat i coordinadora de la Comissió d’Acció Social de Càritas Catalunya.
Què la va portar a dedicar-se a l’acció social i a treballar a Càritas?
Des de ben petita sempre he volgut treballar amb infants amb problemes socials; era el que jo, amb 12 anys, sabia expressar des del meu enteniment. Quan em va tocar decidir què volia “ser de gran”, vaig haver de buscar com es deia allò que jo volia fer, i va resultar que es deia Treball Social. A partir d’aquí, el meu itinerari formatiu sempre ha anat enfocat en aquesta direcció; primer, des del treball amb la infància i, a poc a poc, se’m van anar obrint noves finestres de coneixement que cada vegada m’engrescaven més.
El fet de fer voluntariat en un barri on, als anys vuitanta, les drogues tenien un gran impacte i on socialment hi havia força necessitats em va anar sensibilitzant i, alhora, formant de manera informal com a persona i com a professional. És una experiència molt important en la meva vida.
«El fet de fer voluntariat en un barri on, als anys vuitanta, les drogues tenien un gran impacte i on socialment hi havia força necessitats em va anar sensibilitzant i, alhora, formant de manera informal com a persona i com a professional»
Des de la seva experiència a Càritas, com ha anat canviant la seva mirada sobre la pobresa, les persones i la societat al llarg dels anys?
Sempre he volgut treballar per a poder oferir oportunitats, maneres diferents d’entendre la realitat i d’enfrontar-se a la vida i a les dificultats. En un primer moment, amb els infants, i, pas a pas, obrint la mirada cap a altres col·lectius.
Tot i així, és cert que, quan comences i veus tanta necessitat, el primer instint és protegir i cobrir aquestes necessitats. Però, amb l’experiència, he anat entenent que és molt important poder alçar la mirada i veure la persona des d’una perspectiva global. Això vol dir que, certament, hi ha unes necessitats, però també hem de veure les potencialitats, les possibilitats i les ganes que algú els doni la mà per poder-se aixecar i caminar per elles mateixes.
Per tant, cal treballar al costat de la persona des d’aquestes possibilitats, i no des de les carències, per ajudar-la a promocionar-se i, finalment, a ser autònoma.
La nova Memòria de les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya torna a posar xifres i rostres a la pobresa. Quines són les dades o realitats que més us han impactat aquest any?
El que més m’impacta personalment és que venim arrossegant unes dificultats que, en aquests moments, no són cap novetat, sinó la cronificació del que ja fa temps que estem veient. Cada vegada, les persones que es troben en situació de vulnerabilitat van caient més i més, i s’hi afegeixen moltes altres que estan en aquesta fina línia i que van sobrevivint com poden.
Això és preocupant, certament, però també ha de ser el motor i l’oportunitat per revisar el que estem fent com a societat i què podem millorar: des de l’àmbit polític fins a la ciutadania, passant per les entitats que hi treballem.
En aquests moments, ser creatius i obrir la ment a noves maneres de fer penso que és clau. I, sobretot, cal tenir molt en compte les persones que acollim. Quan dic tenir-les en compte, em refereixo a escoltar què pensen, què poden aportar i a fer que siguin part de la solució, però sobretot que s’hi sentin part.
Treballar “per” les persones en situació de vulnerabilitat té un impacte molt menor que treballar ”amb” les persones en situació de vulnerabilitat. És des d’aquí que podem començar a construir entre totes i a treballar en favor d’uns drets que no sempre s’estan complint.Treballar ”amb” les persones i no només “per” les persones és essencial
«Cada vegada, les persones que es troben en situació de vulnerabilitat van caient més i més, i s’hi afegeixen moltes altres que estan en aquesta fina línia i que van sobrevivint com poden»
Les memòries mostren que moltes situacions de vulnerabilitat es cronifiquen. Quines són avui les principals causes d’exclusió social que detecteu?
Hi ha dos grans pilars que sostenen totes les persones: l’habitatge i la feina. Si no tinc un habitatge segur, on pugui estar tranquil·la, descansar, dutxar-me…, quedo fora del sistema per les conseqüències que això implica. Com puc mantenir una feina si no puc anar neta i descansada, per exemple?
I, a nivell laboral, si el meu salari no em permet cobrir les necessitats més bàsiques, si haig d’escollir entre menjar o pagar el lloguer, o si la llei no reconeix la meva capacitat per treballar perquè no tinc la documentació regularitzada…, torno a quedar fora del sistema. Quantes famílies coneixem que es troben en aquesta situació d’haver d’arribar a final de mes triant entre dues necessitats bàsiques? No estem parlant de coses secundàries, sinó de necessitats imprescindibles per poder viure dignament.
Actualment set de cada deu llars no poden fer front a les despeses de lloguer, per exemple; penso que és una dada prou impactant.
I si jo estic fora del sistema, també ho estan els meus fills, la meva família… Tal com ja apuntava l’anterior informe FOESSA, aquestes situacions sovint s’hereten i, per tant, els meus fills començaran la cursa de la vida molt més endarrere que la resta. La dificultat que tindran en situar-se al mateix nivell o per aconseguir uns mínims serà molt gran i continuaran necessitant suport.
Tots coneixem famílies a les quals hem donat suport als pares i, després, també als fills, i veiem amb impotència com els esquemes es repeteixen.
Cal fer prevenció, això és bàsic, i donar suport a les famílies per trencar l’estigma i la perpetuació d’aquestes situacions de pobresa.
Actualment, més d’un 50% de les famílies no poden garantir una alimentació adequada a tots els seus membres.
L’accés a l’habitatge continua apareixent com una de les grans emergències socials. Com està afectant això les famílies que atén Càritas?
El tema de l’habitatge avui dia és dramàtic. Per una banda, ens trobem amb famílies o persones que podrien fer el pas d’un recurs protegit al mercat ordinari, però es troben que no se’ls dona la possibilitat de llogar un habitatge. Estem detectant situacions de racisme, d’estigmatització… i això és molt preocupant. Per altra banda, si tenim treballadors pobres que amb prou feines arriben a final de mes, no es poden permetre un habitatge digne i amb unes mínimes condicions.
Més enllà del problema en si mateix de l’habitatge, a les famílies els afecta en moltes altres àrees i això té una repercussió social de la qual hem de ser molt conscients. El fet de no poder disposar d’un habitatge dificulta la vinculació amb la comunitat, la participació a la vida del poble o del barri, i fa que els infants hagin de canviar sovint d’escola o institut i també d’amistats. És essencial que les persones ens sentim part d’una comunitat, que tinguem vincles, veïns, parròquia, poble.
També ens trobem amb persones que viuen en males condicions o habitatges insalubres, i, malauradament, amb moltes altres que viuen al carrer.
La gent jove no pot tirar endavant el seu projecte de vida de manera independent perquè no té accés al mercat immobiliari. Això genera frustració i desesperança, i només cal veure les estadístiques sobre la situació de la salut mental de la població en general, i especialment del jovent.
La memòria de Càritas Catalunya ens indica que hi ha un augment del relloguer, i aquest és un altre indicador de la gravetat de la situació.
Estem realment en un moment molt crític pel que fa a l’habitatge.
«El fet de no poder disposar d’un habitatge dificulta la vinculació amb la comunitat, la participació a la vida del poble o del barri, i fa que els infants hagin de canviar sovint d’escola o institut i també d’amistats»
Cada vegada hi ha més persones que, malgrat tenir feina, no poden viure dignament. Què ens diu aquesta realitat sobre el model social i econòmic actual?
En el model econòmic actual ens trobem amb moltes incoherències que provoquen l’expulsió del sistema de moltes persones i famílies.
Ja no n’hi ha prou amb tenir una feina; cal que aquesta feina et permeti viure dignament.
El cost de la vida, l’habitatge i moltes altres despeses han anat pujant de forma exponencial. En canvi, els salaris, l’estabilitat laboral i les condicions de moltes feines no han evolucionat al mateix ritme. Això genera una bretxa insalvable per a moltes persones, que acaben formant part d’un col·lectiu que treballa però que necessita suport de les entitats i de l’Administració.
Abans treballaves o no treballaves, i això determinava la teva situació econòmica; avui dia treballar no és suficient.
D’altra banda, la xarxa familiar i social no és igual per a tothom, i això també determina si acabes “caient” o no. Tenim persones i famílies amb xarxes familiars i socials molt febles o inexistents, i aquest és un factor importantíssim.
Com ens indica la memòria de Càritas Catalunya: “Allà on es teixeixen vincles, l’exclusió social és reversible”.
El model social i econòmic actual necessita un canvi si volem construir una societat forta, on tota persona tingui el seu lloc. Però aquest canvi cal construir-lo entre tots.
Enmig d’un context complex, què li continua donant esperança en la feina quotidiana de Càritas?
El context, com bé dius, és complex. Soc molt realista, però també em considero una persona esperançada. Intento aprendre a veure els problemes com a oportunitats i les crisis com a possibilitats de canvi. No només a Càritas, sinó en general a la vida, aquesta mirada et permet seguir endavant i trobar solucions creatives que, sense aquestes crisis, potser no hauríem buscat. I, sobretot, et permet descobrir en els altres oportunitats que sovint no són capaços de reconèixer a causa de la situació de dificultat en què es troben. Ajudar-los a adonar-se’n és una tasca molt bonica i gratificant.
És cert que hi ha certes tendències a la societat que exclouen moltes persones, però, per altra banda, veus moviments que afavoreixen la inclusió i el sentit de comunitat, que volen sumar. Ens trobem cada dia amb persones voluntàries molt compromeses que, com a formiguetes i moltes vegades des de l’anonimat i en silenci, fan una tasca impressionant. Aquest compromís és un motor amb molta força. També hi ha petits grups a les comunitats o a la societat que van construint ponts i teixint xarxes i vincles que es tradueixen en oportunitats per a moltes persones. Això és un capital humà que no té preu.