D’acord, la cita gaudiniana que els “àngels/missatgers dronejats” van estampar lumínicament al cel de Barcelona és “Per fer les coses bé cal: primer, l’amor; segon, la tècnica”. La memòria col·lectiva situa aquesta frase en el quotidià de l’obrador de l’arquitecte a la Sagrada Família de forma que el lligam amb l’àmbit educatiu li és molt proper. Amb aquesta frase, l’arquitecte mira de posar negre sobre blanc l’aprenentatge inherent a la tasca constructiva; saber “què hi fem aquí” i “quin sentit té el que hi estem fent”; quin és, en definitiva, “l’aprenentatge significatiu”, per fer referència a Ausbel, que hi ha en l’àmbit laboral.
Dubto molt que Gaudí simpatitzés amb el relat de l’home boig de Nietzsche (Gaia ciència. 125), més encara quan aquest boig que pregona la mort de Déu entén el temple com el mausoleu del Déu mort, però la cita gaudiniana guarda molta semblança amb una de Nietzsche popularitzada pel psicòleg Victor Frankl al conegut llibre L’Home a la recerca de sentit: “Si tenim el nostre propi perquè en la vida, podem suportar gairebé qualsevol com” (Crepuscle dels ídols. 12). Primer cal un perquè, l’amor, i després ve el com, ja sigui un mètode o una tècnica. La tasca educativa, més enllà de l’assoliment de capacitats competencials, no pot oblidar la missió d’acompanyar la pròpia (i comunitària) recerca de sentit.
El 15 de maig, aprofitant el 135è aniversari de l’encíclica Rerum novarum de l’anterior papa Lleó, es va publicar la primera encíclica de Lleó XIV, Magnifica humanitas que també parla sobre la relació entre “amor i tecnologia”. Al capítol tercer, que du per títol “Tècnica i domini. La grandesa de la persona humana davant les promeses de la IA” trobem un reflex d’intenció gaudiniana en un apartat que planteja el mateix que estem tractant: “Allò que no podem perdre.” Fixem-nos què diu al número 114: “La capacitat de saber cuidar-nos els uns als altres és una dimensió important del nostre ésser humans. (…) Llegir contes a un infant, acompanyar una persona gran o fer acollidor un espai, són gestos que es viuen en un ambient familiar, però que ens ajuden a aprendre i a interioritzar la importància de la cura a nivell social i ens entrenen per reconèixer l’altre com a persona digna d’atenció.”
Què és l’escola sinó un “espai per tenir cura”? Què és l’escola sinó, seguint la terminologia de l’antropòleg Lluís Duch, una “estructura (àmbit) d’acollida” que possibilita la transmissió d’un relat (llegir contes) i l’acompanyament del vulnerable? Sí, Gaudí tenia raó, primer cal l’amor per la persona humana, després, la tècnica. L’espai que acull és l’espai que educa. Primer és l’educar com una concreció de l’estimar, després ve la resta.