El principi de laïcitat pertany també a la Doctrina Social de l’Església. Aquest principi recorda la necessitat d’una justa separació dels poders que fa ressò de la invitació de Jesús als seus deixebles: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Aquesta norma establerta pel Senyor ha entrat a formar part del patrimoni de la humanitat pel que fa referència a la configuració de les societats democràtiques.
L’Església no té vocació de dirigir les realitats temporals, perquè -com ha afirmat el Concili Vaticà II- «per raó de la seva funció i de la seva competència no es confon per res amb la comunitat política ni està lligada a cap sistema polític». Però, al mateix temps, convé que els cristians treballin en l’interès general de la societat i pel bé comú». Aquí convé reproduir unes paraules del mateix Concili Vaticà II que han ajudat molt a la nostra transició política: «La comunitat política i l’Església són, cada una en el seu camp, autònomes i independents l’una de l’altra. Totes dues, per bé que a títol divers, estan al servei de la vocació personal i social d’unes mateixes persones. Aquest servei l’acompliran més eficaçment en bé de tothom, com més l’una i l’altra cultivin una sana cooperació entre elles».
Els bisbes francesos, en la seva declaració sobre el centenari d’aquella llei de 1905, expliquen què entenen avui per laïcitat. El sistema de laïcitat està vinculat a l’aconfessionalitat de l’Estat i a la seva no competència en matèria de fe religiosa i d’organització interna de les comunitats religioses. Els poders públics no intervienen en la vida de l’Església i l’Església no té vocació de dirigir la política. Però aquesta autonomia no significa ignorància mútua, ja que l’Església i l’Estat estan al servei de la vocació personal i social d’unes mateixes persones.
La deguda o justa separació entre l’Església i l’Estat no ha de dificultar el coneixement mutu, les relacions i el diàleg, ja que aquesta separació no significa pas una separació entre l’Església i la societat. L’Estat de dret no és independent respecte de l’ètica, ja que està al servei dels drets de l’home. L’Església no excedeix la seva responsabilitat en interpel·lar els poders públics quan l’ésser humà o els drets de la persona i el seu aspecte transcendent no són respectats.
Joan Pau II, en el seu discurs als bisbes francesos amb motiu d’aquest centenari, els digué: «Encoratjo els fidels laics en el seu desig de servir els germans i les germanes per una participació cada vegada més activa a la vida pública… Els catòlics a França tenen el deure de participar, segons les seves competències i d’acord amb les seves conviccions, en els diferents camps de la vida pública».
El mateix Papa indicava que, en aquesta perspectiva, «unes relacions i unes col·laboracions de confiança entre l’Església i l’Estat només poden tenir efectes positius per construir junts allò que el Papa Pius XII ja anomenava ‘la legítima i sana laïcitat’, que no sigui ‘un tipus de laïcisme ideològic o de separació hostil entre les institucions civils i les confessions religioses'». I Benet XVI, en la seva visita al president de la República italiana pronuncià aquestes paraules: «És legítima una sana laïcitat de l’Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que els són pròpies, sense excloure tanmateix les referències ètiques que troben el seu fonament darrer en la religió».