Més enllà dels petards i les fogueres que s’encenen cada 23 de juny a Catalunya, la nit de Sant Joan amaga un univers ple de símbols i curiositats tant històriques com litúrgiques. La festa, d’origen purament cristià, recorda el naixement de sant Joan Baptista, un dels pocs sants del calendari litúrgic dels quals l’Església celebra tant el naixement com el martiri, un privilegi que comparteix amb Jesucrist i la Mare de Déu.
Per parlar d’aquesta qüestió i de tota la simbologia que s’amaga darrere de la nit de Sant Joan, que coincideix amb el solstici d’estiu, parlem amb els historiadors del folklore Nil Rider i Amadeu Carbó.
Com ha explicat Rider a Ràdio Estel, aquesta excepcionalitat respon al paper únic que ocupa Joan dins de la història de la salvació. “Sant Joan no deixa de ser l’iniciador, aquell que promulga el nou naixement de Crist.” La seva figura és inseparable del baptisme i de la idea de renovació espiritual, ja que “sense el baptisme no hi ha nou naixement, no hi ha nova vida i, per tant, no hi hagués hagut aquesta lògica de Jesucrist com l’entenem. Sense Joan això hauria sigut impossible”.
El solstici i Sant Joan, una coincidència natural
Un dels aspectes que més han marcat l’evolució d’aquesta celebració és la coincidència de la solemnitat de Sant Joan amb el solstici d’estiu. Com ha recordat Rider, això ha fet que la celebració religiosa es fusioni, al llarg dels segles, amb rituals molt anteriors vinculats al cicle solar.
“Tots els canvis de cicle entren dins d’aquest concepte del nou naixement, d’una nova vida”
Lluny de veure-hi una contradicció, l’historiador considera que totes dues dimensions comparteixen un mateix llenguatge simbòlic. “Tots els canvis de cicle entren dins d’aquest concepte del nou naixement, d’una nova vida”. Sant Joan Baptista anuncia una etapa nova per al cristianisme, mentre que el solstici representa un punt d’inflexió en el calendari natural. Aquesta coincidència ha afavorit que la festa religiosa incorpori elements populars que avui semblen inseparables de la nit de Sant Joan.
“Si no hi havia foc, no hi podia haver festa”
Pel que fa al foc, un dels grans protagonistes de la festa, la seva importància té també un component històric. Com ha explicat Rider, antigament no hi havia enllumenat públic i, per tant, totes les festes que es feien al carrer començaven quan s’encenia el foc. “Si no hi havia foc, no hi podia haver festa. Fins i tot, antigament hi havia algú dedicat a mantenir la flama encesa tota la nit.”
Les fogueres esdevenien així un espai de trobada i de celebració col·lectiva, molt abans que existís la il·luminació urbana. Posteriorment, al seu voltant van anar apareixent creences, rituals i costums que han arribat fins als nostres dies: saltar per damunt del foc, compartir la coca, tirar petards o esperar la sort d’una nit considerada màgica.
La singular tradició de Sant Joan a Menorca
La celebració de Sant Joan també adopta formes pròpies en altres territoris de parla catalana. És el cas de Menorca, i especialment de Ciutadella, on la festa del patró combina elements que s’han conservat al llarg dels segles.
Preguntat per aquesta qüestió, Nil Rider ha recordat que, juntament amb els cavalls, un dels elements més singulars de la festa és l’anyell, que un home porta a les espatlles i amb el qual recorre les cases senyorials de la ciutat. “Aquesta escena remet directament a la iconografia de sant Joan Baptista, que és conegut per les paraules ‘Mireu l’Anyell de Déu, aquell que lleva el pecat del món’, una expressió que ha fet que tradicionalment se’l representi al costat d’un xai.”
Aquest simbolisme es troba en nombrosos retaules gòtics i en antigues representacions religioses, on un nen o un jove apareix sostenint un anyell com a al·lusió a sant Joan Baptista. Per a ell, la tradició menorquina conserva viu aquest llenguatge simbòlic i demostra com les celebracions populars han sabut preservar, al llarg del temps, elements de la litúrgia cristiana integrats en la festa i en la identitat col·lectiva de l’illa.
La Flama del Canigó
Dins de les moltes tradicions que han aparegut al voltant de la festivitat de Sant Joan, cada any una extensa xarxa de voluntaris transporta el foc des del cim del Canigó fins a centenars de pobles dels territoris de parla catalana, on després s’utilitza per encendre les fogueres de la revetlla.
D’aquesta qüestió n’ha parlat també a Ràdio Estel Amadeu Carbó, folklorista i director del programa Fes ta Festa, que acompanya enguany aquest recorregut, juntament amb excursionistes, escoltes, colles sardanistes, parròquies, entitats culturals i nombrosos voluntaris que fan possible que la flama recorri centenars de quilòmetres sense apagar-se.
“Vol reivindicar la unitat dels Països Catalans amb totes les seves vessants: la política, la lingüística i la territorial”
Carbó prefereix parlar de la Flama del Canigó com d’un «element festiu» més que no pas com una tradició consolidada. Segons explica, perquè existeixi una tradició cal que hi hagi una transmissió entre generacions, un procés que encara s’està construint, ja que encara viuen persones que van participar en les primeres edicions d’aquesta iniciativa.
Els darrers anys, la Flama del Canigó ha adquirit un important valor identitari. Segons Carbó, “té tantes lectures com persones ens hi dediquem”, però hi ha un element compartit: “Vol reivindicar la unitat dels Països Catalans amb totes les seves vessants: la política, la lingüística i la territorial.”
Aquesta pluralitat de significats conviu amb una experiència profundament emocional. Hi ha famílies que hi participen des de fa dècades, joves que prenen el relleu dels seus pares i persones que viuen el transport de la flama com un compromís cívic i comunitari.
L’aigua i el baptisme
Si la Flama del Canigó simbolitza la llum i la comunitat, l’aigua constitueix l’altra gran imatge de Sant Joan. Tradicionalment, la nit del 23 al 24 de juny era el moment del primer bany de l’any, una pràctica que encara avui es manté a moltes platges.
“Les aigües i sobretot la rosada es considerava que tenien propietats màgico-medicinals”
Com ha explicat Carbó, aquest costum connecta de manera natural amb la figura de sant Joan Baptista i amb el sentit mateix del baptisme: l’aigua com a signe de purificació i d’inici d’una vida nova. La tradició popular i la litúrgia es troben així en un mateix llenguatge simbòlic que parla de renovació, esperança i començament.
A més, ha recordat que “les aigües i sobretot la rosada es considerava que tenien propietats màgico-medicinals” i que antigament es creia que protegien de diverses malalties. Una creença que explica també per què moltes persones continuen mantenint el costum de banyar-se la nit de Sant Joan.
