Els “operaris de bata blanca” que van obrir i profanar el sarcòfag de la reina Elisenda de Montcada, segons les imatges que es poden veure al documental de Betevé Pedralbes. Despertant la reina, de 30/05/2026, es van trobar amb la sorpresa de veure tots els seus ossos alineats perfectament i el seu crani en posició alçada, com si algú a posteriori de la seva mort, seguint determinades indicacions prèvies, els hagués disposat així. A més, tota la seva ossamenta estava envoltada de cotons, una protecció lleugera però efectiva. En aquell moment se sent la veu d’algú que diu: “El cotó és perquè s’aguanti el cap i no caigui de banda o de costat”.
Un cop morta la reina i desaparegudes les seves parts orgàniques, al cap de tres anys només els seus ossos es van arrenglerar ordenadament amb molta cura en el seu sarcòfag en la posició que els van trobar, amb una intencionalitat clara. Ens ho confirma el mateix testament d’Elisenda de Montcada, quan disposà que se l’enterrés a la tomba bifront de l’església i el claustre del monestir de Pedralbes, amb motiu del trasllat de les seves restes tres anys després del seu traspàs, amb l’assistència a la cerimònia oficial de cent frares dels convents de Barcelona i trenta religioses. La intencionalitat a la qual al·ludíem en l’ordenament dels seus ossos era òbvia: estar preparada per al dia del Judici Final o la resurrecció futura.
Els que van traginar i emportar sense cap mirament tots els seus ossos i crani del sarcòfag van desfer completament aquell ordre de segles, que no era aleatori, sinó que obeïa a un profund sentit religiós i cristià. Un cop remoguts tots els seus ossos i cotons serà del tot impossible restaurar aquella posició original. Això si retornen tots a lloc ja que la cadena de custòdia no està assegurada.
Els que van traginar i emportar sense cap mirament tots els seus ossos i crani del sarcòfag van desfer completament aquell ordre de segles, que no era aleatori, sinó que obeïa a un profund sentit religiós i cristià
Aquests detalls que comentem, aparentment insignificants, són una prova palpable del fet que la reina Elisenda era una persona profundament creient en la resurrecció de la carn i en la vida futura. Ella no podia imaginar com seria aquell esdeveniment, però era convençuda que calia estar preparada per quan es produís el moment anunciat en els llibres sagrats. Per tant, res no va ser deixat a l’atzar. També Elisenda devia conèixer prou bé els diversos textos bíblics que tracten del tema. Als quatre evangelis tenim els relats de la resurrecció de Jesús, i també molt especialment les explicacions de sant Pau al capítol 15è de la Primera Carta als Corintis sobre la resurrecció dels morts, sense oblidar l’Apocalipsi de sant Joan.
També hi ha un text molt significatiu a l’Antic Testament; ens referim al capítol 37 del llibre del profeta Ezequiel: “La vall dels ossos secs”. És un relat esgarrifós que explica com una multitud d’ossos secs jeien abandonats per terra en una vall; llavors Jehovà mana al seu profeta que profetitzi i els parli en el seu nom. Aleshores els ossos es mouen i s’ajunten amb estrèpit, després apareixen els tendons i més tard la carn. L’última operació serà insuflar als cossos l’esperit, que, com tot, ho farà Jehovà. Aquest text és una metàfora i una anticipació de la resurrecció dels morts, que serà el missatge clau dels evangelis i del Nou Testament. Coneixia Elisenda de Montcada aquest fragment de la vall dels ossos secs del llibre del profeta Ezequiel? És gairebé segur que sí. Devia haver meditat reiteradament en la resurrecció dels morts i devia creure-hi fermament.
Coneixia Elisenda de Montcada aquest fragment de la vall dels ossos secs del llibre del profeta Ezequiel?
La seva tomba-panteó que es va manar construir en vida, situada en un convent d’estricta clausura, apartat i lluny de les mirades del món, era un element clau de la seva profunda fe cristiana. L’arcosoli que hi ha a les dues bandes del panteó deixa ben clara la seva aspiració d’eternitat i de resurrecció. Allà es veu la seva ànima sortint d’un sudari que sostenen dos àngels i és presentada a Déu.
Una de les funcions de la seva estimada comunitat de clarisses era la de vetllar secularment per les seves restes, sense oblidar el compromís signat amb l’antic Consell de Cent el 13 d’octubre de 1357 per protegir la integritat de la seva fundació i la continuïtat del qual es fa palesa cada any amb la visita de l’alcalde i consellers, tot menjant el simbòlic mató. Ella es pensava ingènuament que aquesta doble protecció era una garantia segura del seu repòs terrenal indefinit fins al dia del Judici Final. Poc es podia imaginar la reina Elisenda que un dia la migradíssima comunitat de Pedralbes marxaria lluny i la seva tomba quedaria sense protecció efectiva. Finalment, coincidint en el temps, el que fou l’antic Consell de Cent, o sigui l’actual Ajuntament de Barcelona, seria el responsable directe de l’obertura de la seva tomba en nom de la ciència i de la història.
Poc es podia imaginar la reina Elisenda que un dia la migradíssima comunitat de Pedralbes marxaria lluny i la seva tomba quedaria sense protecció efectiva
Suposem que els promotors d’aquesta intervenció hauran actuat així considerant que les creences cristianes actuals són una mena de superstició de segles enrere sense cap sentit, incompatible amb el progrés científic de l’era digital. Els actuals buròcrates-empleats responsables del Museu-monestir de Pedralbes de l’Ajuntament de Barcelona tenien el deure i l’obligació de conèixer la seva història, el seu art i la tradició cristiana abans d’haver procedit a la profanació de la tomba de la reina Elisenda de Montcada. Amb la seva actuació irresponsable han creat un precedent perillós i demostrat una flagrant manca de sensibilitat en tots els sentits. D’alguna manera s’ha vist que si han estat capaços de cometre aquest atropellament de forma impune, quina credibilitat futura tindran en una gestió acurada del monestir de Pedralbes? Molt ens temem que això pot representar l’inici d’altres intervencions igualment desafortunades i que posin en risc altres elements essencials, siguin físics o immaterials.